Al vent

"Corralito"

2012-01-20T23:08:00.017+01:00

Des de fa setmanes, hi ha milers de famílies que s’ho passen malament. Les entitats bancàries s’han empescat artefactes per no liquidar uns dipòsits que tenen els seus clients a les entitats bancàries. Fins fa quatre dies, les Participacions Preferents, eren unes emissions on la majoria de bancs i caixes intentaven de posar-hi el màxim de diner dels seus clients estalviadors. I quines quantitats hi ha posades!. Sort d’Internet, ja que la resta de mitjans de comunicació passen de puntetes aquest tema, no interessa esbombar-ho. Les Participacions Preferents és un producte financer de risc, i vistos els resultats, de molt de risc. Els directius o empleats de les entitats d’estalvi eren persones que la gent els hi tenia tota la confiança, i dic tenia, perquè molts ja no els hi tenen avui. Quan s’anava a fer un dipòsit a termini, ells et deien: No, tenim un producte millor, podràs treure’l quan voldràs, i damunt et donarem un 2% més d’interès. Vull seguretat i liquiditat. És com un termini fix, en cas de necessitat, amb un parell o tres de dies es pot recuperar i ingressar al compte corrent. I, acte seguit et feien signar Participacions Preferents o Cèdules Hipotecàries, amb unes clàusules que no se les ha llegit mai més ni el que les va parir o redactar en el seu dia.
Aquests empleats quan han de col•locar un producte, són agressius com una fera malferida, deuen haver estat tancats en seminaris on els hi renten tot, i els de dalt, els seus caps els hi han fet una centrifugada de cervell, donant unes directius i objectius que s’han d’aconseguir peti qui peti. El client no vol raons i menys amb qui ha de veure’s demà mateix per retornar un rebut, fer una transferència o anar que et renovin una llibreta d’estalvis que fa temps que no hi cap res més.
Aquets tres casos que ara s’expliquen aquí són reals, i per tant coneguts. No es parlarà de noms, entitats, ni persones. Com aquests n'hi a milers i milers.

Un jove de 20 anys tenia a la seva llibreta d’estalvis uns diners que els seus avis li anaven donant per qualsevol necessitat en els estudis, ordinador portàtil o altra necessitat. L’entitat va telefonar-lo i quasi renyant-lo de que els diners a una llibreta de compte corrent no li rendien res. Van indicar-li que el millor per ell seria posar-los en Participacions Preferents, i que podria treure els seus diners sempre que els necessités. El seu pare, afectat per unes Cèdules Hipotecaries, les quals, li van indicar de que es podrien treure sempre, resulta que no pot disposar d’aquests diners fins al 2016. El pare va personar-se a l’entitat perquè havien fet aquella barrabassada al seu fill. Van calmar-lo dient-li, que era la millor inversió per al seu fill. Ara l’ordinador haurà d’esperar anys i panys que passi aquest enrenou.
Un altre cas, una persona ven una propietat per cancel•lar una hipoteca, sobra un romanent, demana un termini fix i liquiditat rapida. La mateixa jugada. Li posen a Participacions Preferents, indicant que amb dos o tres dies es poden vendre, hi ha molta demanda. Insisteix que no vol sorpreses, ja que un familiar li van posar Cèdules i no les pot treure fins al 2017.
Últim cas, un matrimoni de 80 i molts anys, marit malalt al llit, necessita atenció i una persona nit i dia al seu costat, i al límit de necessitar els diners per la salut. La seva dona després d’esperar-se a la seva entitat més de tres hores, l'havien telefonat per passar per la seva oficina bancària, com els altres casos. Al donar-li la notícia de no poder treure els seus diners, i li expliquen uns números que ni un catedràtic d’economia entén. Fins d’aquí un any i mig una part, l’altra part en un altre producte vés a saber si pitjor del que van aconsellar-li en el seu dia. Aquesta persona no pot aguantar més, comença a plorar i cridar, i durant els darrers dies ha tingut atacs d’ansietat. Una empleada de l’entitat l’ha de portar a casa seva amb el seu vehicle, veient l’estat de la persona afectada. Fa poques setmanes li van liquidar unes Cèdules que no vencien fins el 2016.
Només són tres relats, ben reals, massa, i per desgràcia n’hi ha a milers. Sembla que algú pot prendre mal, de moment, n’han pres els afectats. Voleu dir que tenen la consciència tranquil•la aquesta gent que els hi han fet fer aquesta jugada a jubilats, gent jove, i no tan jove. Han jugat amb els estalvis de tota una vida. Potser els van vacunant constantment per fer-los-hi veure que la seva agressivitat farà tan de bé a la societat i “imposar” a milers de persones productes brossa és interessant, bàsicament per als seus tot poderosos caps, pobrets, han de cobrar sous mil•lionaris a costa de gent honrada.
En aquest enllaç, una persona explica amb pèls i senyals com va anar el seu cas. Podrà variar una mica, en el fons tot fa la mateixa pudor. Molt interessant:
http://notanaprop.wordpress.com/2011/12/29/el-drama-dels-afectats-per-les-participacions-preferents-aixo-es-com-un-termini-fix-sense-cap-tipus-de-risc/

Ah! “Corralito” el nom d’aquesta nota, la trobareu aquí http://es.wikipedia.org/wiki/Corralito mireu si no és ben bé el que va passar fa uns anys a Argentina, o semblant al que passa ara i aquí.

Carmen

2012-01-01T12:44:00.011+01:00

Hi ha persones anònimes, potser ho són la majoria, i de les quals aprenem cada dia. No tenen cap mena d’interès a ser protagonistes de res, són autèntics protagonistes de la seva vida i de l’engranatge i maquinària que posa els carrers cada dia i els fa funcionar.

La Carmen, fa molts anys que viu a la capital de comarca, i després de grans penúries i molt recorregut, ha viscut aquí més que a cap altre lloc. Fins aquí res de nou, moltes persones els hi passa el mateix.

La vida de la Carmen, com molta gent que va immigrar d’altres terres de la península, com moltes altres persones o altres indrets del propi país, no ha estat, ni és planera. Et sents descol·locat, fora de lloc, i han de passar dies, mesos i anys per arrelar i trobar un entorn nou el qual t’aculli i també hom si senti immers. La immigració és dura, i no en pocs aspectes.

No parla català, no sap llegir, ni escriure. Té un cor, força, empenta, vitalitat, que li dóna una lluminositat al seu entorn i tothom que té al seu costat.

Ha enviudat no fa massa, és jubilada des de fa anys. Passa dels 70 anys. Va sempre acompanyada, i des de fa la pila d’anys del seu inseparable amic, el bastó, per una disfunció de fa anys.

Va treballar durament per els seus fills i el seu espòs. Salut i alegries no van anar mai sobrades, sempre pesaven més la suor, esforç i sacrificis que no pas les satisfaccions. Malgrat tot, i els anys on no hi faltava el treball, van poder fer-se amb la propietat d’un habitatge digne o d’altres petites coses per anar passant la vida i per la vida.

Els tres fills tenen dificultats actualment, i ja fa anys de trobar feina. Un està a l’atur, i sense cobrar res des de fa anys, Fa algun curset o altre tipus de reciclatge. No treballa des de fa anys. Ha hagut d’anar a viure amb la Carmen, la seva mare, i deixar el seu pis que hi ha viscut els darrers anys, fins que no ha pogut resistir més i l’ha posat de lloguer per poder pagar la hipoteca del pis que va comprar amb tota la il·lusió ja fa uns anys.

Hi ha dues filles més. La gran cobra una pensió per una dificultat no física. La petita ronda els 40 anys, treballa a precari, un contracte per aquí, alguna feineta per allà. Ara hi ha remodelació, i a buscar feina per un altre costat. Amb l’ajuda de la seva parella va resistint i lluita per tirar endavant amb la seva filla.

La mare exerceix de matriarca i és el pal de paller de la família. Dóna ordres i dirigeix el vaixell. La pensió de la Carmen, serveix per ajudar la supervivència d’aquesta decadència i davallada general i que dura des de fa anys.

A una capital de comarca, va celebrar-se el referèndum per la independència, ella, ho explica amb tota al il·lusió del món. Ho diu convençuda, amb l’afany amb que ha fet moltes coses en aquesta vida. Vaig fer anar a votar als meus fills, si aquí tinguéssim la independència, els meus fills tindrien feina i tots hi viuríem molt millor....

La Carmen ho té clar. I malgrat tot, un dia darrere l’altre, lluita per sobreviure aquesta malastrugança que dura massa temps dins la seva família.

Aprendre viure

2011-09-24T22:43:00.017+02:00

Una de les caminades habituals pels Comalats, és la passejada amb calma i repòs absolut per Forès. L’únic que trenca la rutina del silenci, distorsionant, són els monstres de ferralla escampats per aquests racons de món. El pas del temps ha educat l’oïda i la vista fent-ho una mica més suportable. És el zim-zam impertinent de les pales dels molins.

Feia dies que volia parlar amb la parella d’emprenedors que hi ha als Comalats, La Vall del Riu Corb, Baixa Segarra, els propietaris del bar restaurant “Lo Mirador de Forès” a la població de Forès. Passo a fer un cafè per “Lo Mirador de Forès”, http://www.lomiradordefores.es.tl/Bar_Restaurante.htm situat estratègicament a un dels punts privilegiats dels Comalats, al mirador de Forès, on, un dia clar es pot veure el Camp de Tarragona, les muntanyes de Montserrat, el mar... La mestressa em diu que no pot estar per mi, han acabat de servir els dinars, ho té tot potes amunt i està dinant. Faig un cafè i quedo per més tard. S’està tapant, aguantarà tota la tarda, presagi de pluges.

A Forès, a l’hivern hi viuen 16 persones, i a l’estiu 30 i tants. D’aquests els que s’hi han instal·lat més recentment el Josep M. i l’Ester, fills de Forès, ell treballa d’enginyer fora del poble, i ella pagesa, viuen a Forès. L’altra parella són l’Alberto i la Núria, els propietaris del cafè restaurant “Lo Mirador de Forès”. L’Alberto és asturià, porta un bagatge important i quan ho recorda, sense nostàlgia, l’amunt i avall d’aeroports, ciutats grans... Havia estat director comercial d’una filial del grup Planeta, i amb 29 anys era formador de grups de treball a una multinacional. La Núria porta 17 anys en el món de la restauració. Volien fer un canvi de vida, d’estil de viure, i important, aprendre viure.

La Núria porta la cuina del restaurant, fan cuina casolana, de temporada, cargols, bolets, calçots...tota classe de menjars on els preus poden anar 13 € menú diari, i a partit de 22 € a la carta els caps de setmana. A part els matins, bàsicament de cap de setmana s’hi troben excursionistes, algun ciclista i moters.

La parella gaudeix dels petits plaers de viure en un lloc encisador, el mirador és la gran satisfacció, tranquil·litat i privilegi. Cuiden dels dos cavalls i quan hi ha més de 6 comensals, els hi organitzen una ruta amb carrossa per l’entorn de Forès. Tallen llenya, encarreguen les comandes del menjar que van a buscar a Tàrrega....L’Alberto ha fet una ruta fins a Santes Creus i una altra a Poblet. Ha descobert uns camins espectaculars. Ara, no fa massa ha comprat a mitges una empaquetadora de palla, la qual li serveix per obtenir la palla dels dos cavalls.

És la primera vegada que parlo amb l’Alberto, una metralleta parladora, i junt amb la Núria, la seva parella, tenen la mateixa il·lusió que fa un any i mig, quan ho van engegar, i amb ganes de continuar endavant aquest projecte de restaurant amb un aforament de 22 persones. No tot són flors i violes, hi ha mesos que no surten els números, hi han de posar diners de la seva butxaca. El seu desig és que aquest turisme rural sigui també sostenible econòmicament. I, aquí és lamenta l’Alberto, tenim un Ferrary, però hi falta gasolina. Entre la il·lusió i la resignació va parlant de tot, un poti poti amb convicció i èmfasi. Un lament persistent, no es fa res per la gent que intenta donar vida al poble, falten indicadors informant on és el Mirador, guies i estratègies de suport. La casa rural que hi ha al poble, aquest estiu no ha treballat gents, és lamenten.

L’Alberto va de cara i quan diu que estàs a casa seva, et parla sempre de tu, amb el màxim respecte, sense careta. Una parella emprenedora, la qual hauria de servir com a referent per als pobles dels Comalats, pobles mig abandonats. Falta molta gent amb l’empenta de l’Alberto i la Núria, empenyent aquest projecte perquè demà també segueixi funcionant i sigui viable econòmicament. Sembla deduïble l’oportunitat, s’ha de perseguir constantment.

L’horari és “com la funerària, obert 24 hores al dia”. Expliquen que per estar tan amagats, la ubicació és a prop de tot arreu. 1 hora i ½ de Barcelona, 20 minuts de Tàrrega, a un cop de pedra de Sarral, Rocafort de Queralt...

Al final de la conversa, parla de l’excel·lència que busca al seu negoci, i poder complementar-se en un turisme rural i de qualitat de la seva zona més pròxima. De com es podrien fer més coses. Un Mercat d’antiquari o vell, Fira Medieval....i, important, hi ha rumors de fer una seu nova de l’ajuntament amb un valor de més d’1.000.000 €, una barbaritat, i en canvi troben a faltar, una assistenta social per un nombre important de persones d’edat avançada del poble.

Al sortir de casa seva i treure el nas al mirador, una boira espessa no deix veure més enllà de dos pams del nas. Veus, això és vida! diuen.

Sort, a gaudir, i a resistir!!

Abandonats

2011-07-27T06:54:00.010+02:00

En diferents èpoques de l’any, el mateix paisatge pot canviar de cap a peus. Quan els sembrats despunten i van creixent, sembla una catifa verda d’un país plujós, i algun any a l’hivern hi ha una manta blanca d’un pam de gruix, semblant a un país dels Pirineus. A l’estiu hi ha una sequedat grandiloqüent, i a les tardes es pot trobar algú prenent la fresca, i depèn del dia, si ha pujat la marinada, millor un bon jersei, no farà pas nosa.

Cada època de l’any té el seu encant, cada dia un contrast diferent. Són els Comalats i la Vall del riu Corb, un país atractiu, ric, desconegut, deshabitat i despoblat alhora.

La poca població que hi viu és gran, cases on hi viu una sola persona, bàsicament gran, i els mesos més crus de l’hivern marxen i passen aquest període vivint amb algun fill, generalment a ciutats o capitals de comarca on s’hi ha implantat la descendència. Cap al bon temps tornen a instal·lar-se a la seva casa pairal de sempre, anant passant els anys i vivint una mica dels records i esdeveniments haguts al llarg dels anys costeruts de la seva vida.

Les poblacions d’aquest món rural van despoblant-se des de fa dècades i dècades. Avui, un pagès amb la maquinària pot portar bona part del terme i viure distant del poble.

Aquests pobles estan deshabitats i despoblats, fins al punt que hi ha poblacions fantasmes. Èpoques de l’any es pot passar de punta a punta d’alguna població dels Comalats o de la Vall del riu Corb i no trobar a ningú. Es pot passejar bona part de l’any per qualsevol d’aquests indrets, les cases de pedra ben posades, acurades, algunes amb les seves arcades, pedrís...A voltes davant d’una casa tancada, ben plantada, hi ha marcat a la pedra 1720 per posar un any, i plantat allà et passa pel cap la quantitat d’història que podria explicar aquella pedra després de tants segles...Fanals il·luminant els carrers desèrtics, mobiliari urbà, serveis... i no veure ni una ànima pel carrer. Cotxes se’n veu algun, persones costa de trobar-ne cap.

Les generacions joves han emigrat a altres indrets en busca d’estudis, treball, serveis, i també una vida més estressant. Ja ho explicaven el dia 2-8-2009 al bloc “Alls de Belltall” un parell d’avis de més de 80 anys: “A Belltall hi havia hagut cinc barbers, abans només ens afaitàvem el dissabte, explica, dues botigues de queviures, cafès, taverna, ferrer, fuster, capellà tot el dia amb dues misses el diumenge.
El seu fill és taxista a Barcelona i majoritàriament els que han marxat venen algun cap de setmana i el mes d'agost, el penúltim diumenge d'agost hi ha la festa major, és quan hi ha més persones al poble.”

“A Belltall hi havia hagut 500 habitants, avui, a l'hivern devem quedar de 30 a 40 persones. I, tots vells, repica el company de pedrís...”

Agafant unes quantes poblacions d’aquests territoris, veurem la davallada de la demografia, és un no parar. L’estadística d’algunes poblacions.

Forès http://ca.wikipedia.org/wiki/For%C3%A8s :

1910	1920	1930	1940	1950	1960	1970	1981	1990
437	445	339	309	302	209	86	71	63

1992	1994	1996	1998	2000	2002	2004	2006	2008
61	62	72	67	68	62	59	57	-

Conesa http://ca.wikipedia.org/wiki/Conesa :

1910	1920	1930	1940	1950	1960	1970	1981	1990
479	511	489	424	418	297	176	142	128

1992	1994	1996	1998	2000	2002	2004	2006	2008
123	126	104	107	116	136	128	141	-

Passanant –inclou Passanant, Belltall, La Sala dels Comalats, La Glorieta, La Pobla de Ferran, El Fonoll- http://ca.wikipedia.org/wiki/Passanant_i_Belltall :

1910	1920	1930	1940	1950	1960	1970	1981	1990
962	973	1.014	877	807	630	387	232	206

1992	1994	1996	1998	2000	2002	2004	2006	2008
195	184	192	182	183	198	209	174	-

Guimerà http://ca.wikipedia.org/wiki/Guimer%C3%A0 :

1910	1920	1930	1940	1950	1960	1970	1981	1990
990	1.425	1.255	1.155	1.126	922	660	501	473

1992	1994	1996	1998	2000	2002	2004	2006	2008
421	412	397	375	399	383	361	344	-

Vallfogona de Riucorb http://ca.wikipedia.org/wiki/Vallfogona_de_Riucorb :

1910	1920	1930	1940	1950	1960	1970	1981	1990
488	496	538	430	372	272	180	128	116

1992	1994	1996	1998	2000	2002	2004	2006	2008
108	107	130	132	164	164	164	159	-

Els habitants han anant abandonant població, un patrimoni ric i viu del conjunt del país, i no han de tenir sensació de culpabilitat, ans al contrari. Els que haurien de tenir-ne són aquells que cuinen de fer anar el país, fer-lo rodar, que cobren per fer-lo rutllar. Han pensat mai en les poblacions petites? i en el seu equilibri territorial del conjunt? S’ha impulsat i incentivat la instal·lació d’alguna empresa? La demografia va baixant, despoblant-se fins a casos preocupants. La immigració interna del conjunt del país també ha existit, però hi ha fets que més val amagar el cap sota l’ala. I algú potser hauria pogut fer més del que s’ha fet.

Malgrat tot, s’han de trobar formules per fer créixer una part del país, sumar i posar més per part de tothom molts més granets de sorra per recuperar vida, i que aquest món desconegut, segueixi sent-ho en part, amb més vida i força que mai.

Manel

2011-06-27T23:03:00.009+02:00

A l’hora en punt de la nit de Sant Joan, diada nacional dels Països Catalans, tot un detall poder anar a veure i escoltar aquest fenomen musical dels nostres dies, i un dia tan assenyalat. Entrada lliure en un marc atractiu amb la silueta del campanar de Sant Joan al fons, tot a punt per gaudir d’aquest esdeveniment. Les crítiques deien sobre uns 5000 espectadors, difícil de comptar, però sí molta gent.

Costa d’entendre el fenomen social del grup musical “Manel”, seria digne de ser estudiat a fons. http://ca.wikipedia.org/wiki/Manel_%28grup%29

Persones de totes les edats, xiquets, xiquetes de curta edat a l’espatlla dels seus pares, adolescents jugant a fer manetes mentre sona la música del grup, persones amb cabell canós o sense, i també jugant com adolescents. Fins i tot avis. Un espectacle per a tots els públics, amb més èmfasi baix que dalt de l’escenari.

Quan llegeixes que a tot arreu on van es penja el cartell de les entrades esgotades, que molta gent es queda a fora. Quan veus que molts saben les seves cançons, i les canten, un fenomen digne de valoració. Si voleu revisar algunes de les lletres de les cançons: http://www.kumbaworld.com/?q=node/9&idautor=1492

Havia escoltat el seu primer disc dotzenes de vegades diferents cops, i el segon potser més, i costa de trobar una explicació aquest fenomen del grup barceloní, dels que no hi ha cap membre que és digui Manel. A l’assistir al primer concert dels Manel, encara et reafirmes més en que és un fenomen, difícil d’entendre. Seria més ajustat valorar-los havent estat ben asseguts en un teatre amb bona acústica. A peu dret més d’hora i mitja, cansen. Un queda esmaperdut de la manera de fer gran una cosa que potser no ho és tant. La Viquipèdia a la primera ratlla al parlar del grup diu “les seves cançons mesclen el pop amb música més tradicional cantada en català” No fotem, pel broc gros. Fins ara música d’arrel tradicional pensava que la cantava la Maria del Mar Bonet, Al Tall i d’altres que realment fan servir instruments, músiques i lletres tradicionals.

Evidentment un cau en el parany de comparar-los amb uns altres mítics com en Llach o el Serrat en les seves primeres cançons, i més quan diuen que els tres han estat supervendes a l’estat http://ca.wikipedia.org/wiki/10_milles_per_veure_una_bona_armadura Malgrat les distàncies, no hi ha color. L’evolució de tot plegat, de que tothom té el paladar més fi, sembla poc comparable. Potser feia falta un grup o cantautor que simbolitzés alguna cosa més que els altres, un grup líder.

De tot el repertori, barrejat del primer amb el segon treball, tres o quatre amb lletra i música amb trempera, la resta cançó melòdica-relaxant-per-anar-a-dormir-aviat. Potser és esbiaixat parlar així, per l’indicat de la falta de bona acústica i bones condicions d’un teatre, sonoritat més adequada i ben asseguts. El resultat final, deu guanyar molt. Com em deia fa anys el gran Salvador Escamilla, hi ha molts grups i cantants “sense suc ni bruc” Potser falta una mica de suc i bruc.

Al marxar quan encara tocaven la darrera peça, ja no volia esperar-se més, tota la nit ha rondinat, la meva acompanyant molt especial amb menys de 8 anys. Li pregunto, a veure tu que t’agrada la música, valora’ls de l’1 al 10, quina puntuació els hi donaries. Un 5. Ho has dit molt ràpid això. Va allargant-ho molt, un 7.

Aniversari http://youtu.be/HdakJQth7Sw

Boomerang http://youtu.be/uw3IoBlJ6Nw

Benvolgut http://youtu.be/yoC3580THrc

Indignats

2011-05-22T10:44:00.019+02:00

Ha esclatat, i no sap ningú com és que ha trigat tant a despertar i omplir places de jovent i no tant jovent reclamant una mica de dignitat a la classe política i financera, era d’esperar. És indignant com tracta la classe política i financera a la resta de ciutadans, com si fossin una casta tractant els seus rucs esclaus i aguantar la càrrega sempre....

El que reivindiquen és de tota lògica: llistes obertes, referèndum sobre la monarquia, no a sous vitalicis dels càrrecs polítics, dignificació de la política, 8 anys i prou a la cosa pública, reforma sistema financer.... qui no hi està d’acord? La classe política i la financera, són una casta que s’ha muntat un circ a la seva mida, i la cercavila la paga el poble. L’home del carrer, ho veu des de fa anys.

http://youtu.be/eKOOBMuN1SY

Qui no coneix un president de la diputació que va amb cotxe oficial i cada dos per tres li toca la rifa de tantes martingales que té muntades? Però si en tenen tots els presidents de les diputacions de cotxe i xofer oficial. No havien de desaparèixer les diputacions franquistes? qui no coneix a polítics que encara no han fet res de profit en la seva vida laboral i professional i ja cobren una paga vitalícia?

I els actuals mandataris que criticaven amb tota lògica que els altres cobraven molt i anaven en cotxe oficial, i que han fet ells? s’han baixat el sou ells? i el cotxe i xofer oficial no el fan servir? no, mai de la vida. Això ja són drets adquirits i que la casta ja ha agafat com si es tractés d’un arbre mil·lenari en perill d’extinció, no és pot tocar.

Qui no coneix aquell alcalde que amb un pressupost engreixat s’ha fet posat l’aire condicionat a l’apartament de la platja? Qui no coneix a gent grisa que cobra tres o quatre sous, com si fossin algun científic exportat d’alguna universitat a punt de resoldre la malaltia més greu del món i l’únic mèrit que han fet és que han sabut trepar com els micos per la palmera. Tothom ha vist com han posat al germà de l’alcalde, per dir un nom, d’agutzil, o la seva dona d’administrativa de l’ajuntament, o aquelles comissions que corren com l'aigua de les neus del pirineu...si passa en pobles petits, què no ha de passar en poblacions grans? Qui no coneix qui cobra quatre sous de la política?. Qui no coneix que ja no tingui pis perquè ja li han pres per falta de pagament d’hipoteca?

Tothom n’explicaria un niu, i per això més val no continuar, que tothom hi posi de la seva collita el que hi vulgui, però digui prou!!

Tots aquests joves i no tan joves que estan acampats en diferents places, un reconeixement i que segueixin així, aguantin. Aquest moviment, salvant les distàncies, sembla el moviment més recent de les consultes per la independència que la societat civil ha anat escampant arreu del país.

Per la dignitat, indigna’t.

Força, equilibri, valor i seny

2011-01-28T20:04:00.019+01:00

Ha passat més d’un mes i encara em retrona el cap l’entrevista que li van fer, en motiu de la Marató de TV3 al Ramon Barrufet. Tanta sinceritat, il·lusió pels castells, seny, la família, la dona, la filla, els amics, tenir aquesta sensatesa, costa molt.

Com diu aquell no me la puc treure del cap. No em puc treure del cap aquesta entrevista, i a més perquè l’entrevistat el conec. Un casteller de raça per tots els costats.

Va treballar de valent molts anys a la junta de la colla Joves dels Xiquets de Valls, la seva colla, va fer-hi de tot. La seva segona residència era el local de la colla, al carrer d’en Gassó, i moltes vegades la primera i tot. On va intervenir amb força, cos i ànima a la rehabilitació del local. Sembla estrany dir-ho avui, però dissabtes i diumenges traient runa a força de braços de les cases adquirides per la colla, les quals s’aguantaven com un joc de cartes, com moltes del casc antic de la capital de l’Alt Camp.

Incansable i equilibrat en tots els afers de la colla. S’ha de fer això, allò, reunió dimarts i dijous, assaig divendres. Hi ha una sortida importat el diumenge tal, i s’ha de demanar pressupostos a restaurants. S’ha de fer una placa d’aquell prohom que ha ajudat sempre a la colla. Jordi com et va, reunió dissabte que ve a Sant Pere de Ribes per l’assegurança amb totes les colles. Haurem d'anar a Vilafranca, la coordinadora de colles castelleres dóna les primeres passes. Aquest any te’n cuides tu de la loteria, posarem la foto del concurs, s’ha de buscar publicitat i tenir-la impresa per aquestes dates. Era el cervell, l’organitzador, era el Xavi al mig del camp de futbol. Era un no parar, feia de tot.

Parlem dels inicis dels anys 80 del segle passat, l’època de la represa dels món casteller, s'hi respirava il·lusió, frescor, novetat, hi havia ganes de castells, i a les dues colles de Valls la gent amb faixa als assajos creuant-se pels carrers, amunt i avall, s’hi anava a riuades. Això de la rivalitat a la plaça, tota, fora tret de quatre eixelebrats, no és veia per enlloc. Força, equilibri, valor i seny, i quan toca rauxa.

És per això que en Ramon Barrufet Figueres “en Blanco” va aportar-hi molt a la seva colla, la Joves i en general al món casteller. És una institució del món casteller i aquest vídeo explica com ha hagut d’adaptar-se a la nova vida des de l’accident sofert fent castells, ja fa vuit anys a la Bisbal del Penedès, el 15 d’agost de 2002, dia fatídic per el Ramon i la seva família.

Aquest és l’enllaç del vídeo de la Marató: http://www.tv3.cat/videos/3274611

De l’anunci d’aquesta nota, trobareu més informació aquí: http://ca.wikipedia.org/wiki/Castells

Ramon, pit i amunt!!. Saps que des de fa anys estic desvinculat del món casteller, encara que sempre és porten a dins els castells i la camisa. Rep una abraçada de qui fa anys no hem coincidit. Això ho explicava fa pocs dies al teu germà, en Pere. He passat per la vostra botiga a veure el teu germà, hem tingut una llarga xerrada interessant-me per detalls, i vaig explicar-li una mica tot això, i també que no he tingut valor ni força, ni vull donar-me-les de res. El Pere m’ha entès, així et recordo amb energia, empenta i en positiu, i els que no ho hauríem portat com tu, ara i aquí vull donar-te una abraçada per l'exemple que segueixes donant.

Made in Xina

2011-01-17T22:34:00.016+01:00

D’aquelles excursions que fan molta mandra, que es van aplaçant un mes darrera l’altre. Per dir-ho ras i curt, és d’aquelles excursions de l’estira-i-arronsa, la qual entra dins la quota de negociació de molta gent. Equilibri en estat pur.

És diumenge, fa sol, i després d’anys i panys de sentir la mateixa cançó d’aquesta excursió, malgrat tot, avui que és festa l‘haurem de fer. Planera això sí, però molta gent massa gent. Com diu aquell, que de tant en tant en toca alguna, molta gent i poques persones. I també cansa.

Arribem al nostre destí ben aviat, i ja pinta malament, cues de gent. Només a l’arribar ja veig un setciències amb metre a la mà, i prenent mides de tot. Com si portessin fam aquella gent. Obrint i tancant armaris, toquejant-ho tot, trencant copes a la secció de vidre, anant de presa i emportar-se a qui estigui al seu costat. Han sortit de casa a desconnectar, i potser ho aconseguiran i tot, això resta per averiguar-ho.

Tot el que s’hi troba en aquest gran paradís tot és “Made in Xina” pobra gent, per quatre miserables euros deuen treballar com a negres tot el dia, després amb grans envoltoris deuen arribar aquí ben codificats, tot ben empaquetat i preparat per barallar-te una bona estona, t’ho has de muntar tu. Aquesta és una altra.

Però no s’acaba aquí la comèdia, després de cansar-te, de mirar i remenar coses inútils de cap a peus, al damunt si compres alguna cosa, continua la baralla interna de si sortirà ben muntat, com a la foto, o és invenció del gran savi xinès. Ai que em falten peces, ai que farà falta una caragola. I tot això on ho poso?. I aquelles peces col•locades al revés i el que ha costat de posar.

En fi una excursió gents recomanable, on no és respira massa aire pur i el color groc i el del Made in Xina és dins d’aquesta excursió. Si hom comença a pensar l’edat de qui ha fet tot allò, el preu que han pagat, el preu final, la quantitat de botigues i petits tallers que han de tancar per aquestes grans superfícies que sembla que els productes els regalessin, i no. I el personal ben content, anant remenant i anant comprant.....

Quin patir, més val anar sol a caminar que tan mal acompanyat.

Mamella de monja

2010-12-22T17:51:00.013+01:00

Mamella de monja, aquest és el títol millor per poder enllaçar amb l’anterior nota. No trobava res original, i va sortir “Servei al país” això d’original no en té res. Penses va com que tot el dia s’omplen la boca els polítics de servei al país, deixarem aquest nom. Aquest gran servei al país que fan els nostres polítics i com a grans servents al mateix, el millor exemple que fan aquests dos grans prohoms, els expresidents de la Generalitat i expresident del Parlament, vides paral·leles en molts sentits. El nom de mamella de monja els hi va clavat, i la definició de l’enciclopèdia és: ésser mamella de monja fig Tenir, alguna cosa, un sabor exquisit. Com. les dues pensions que els hi ha quedat als expresidents de la Generalitat i del Parlament.

És pot ben be enllaçar amb l’anterior nota del bloc, la del “Servei al país”, aquesta informació està extreta d’un correu i inicialment no hi vaig donar cap importància, algú va aconsellar que ho pengés al bloc i aquí hi ha una mica d’informació prestada i una mica de collita pròpia.

Aquí hi ha la clau de perquè el senyor Montilla dimiteix de diputat i sense haver-ne pres l’acta de parlamentari, igual com el senyor Benach, i també perquè els diputats o dirigents que no han fet bé la feina no dimiteixen. Coi si no saben a on anar a raure i, mira ves el sou de diputat ja ens va bé, i que duri!!. Uns han plegat per interès propi i d’altres no pleguen per interès propi. Aquest és el drama. Aquests polítics que han volgut fer pena, no en fan gents de pena. Aquesta classe política, tots, s’omplen la boca de regeneració a la política i regeneració democràtica, ai, què volen dir exactament? on és això? quin fart de riure.

Han fet les lleis a la seva mida, com el sastre. La resta del món mundial si tenen la sort de poder treballar ho hauran de fer fins als 70 anys, i com no s’hagin fet un pla de jubilació a banda, cobraran una pensió miserable i gràcies que has pogut treballar. Avui, que és discuteix el tema de la pensió als 67 anys, 70 anys, que aniran a buscar 25 anys de vida treballada, o tota la vida laboral a l’hora de comptar les bases de cotització, o, cada dia és una batalla dura a la supervivència. Doncs dins d’aquesta vall de llàgrimes l’un amb poc més de 55 anys ja té renda vitalícia, l’altre amb poc més de 50 anys igualment. Visca la classe treballadora!! deuen dir, i tant que treballin i cotitzin per nosaltres donar-nos la bona vida! Evidentment, la majoria de gent haurà de treballar fins als 70 anys, però hi ha uns pocs privilegiats que no, a la vida n’hi ha que s’ho han sabut muntar millor que d’altres.

I no tan sols tindran pensió vitalícia, fins ara ja ha estat com en un jardí de roses, perquè a part d’aquesta morterada de fons públics, no n’han tingut prou de sucar de fons públics duran tota la seva vida, i després és munten una pensió vitalícia. Pensen amb els més de 4.000.000 d’aturats? pensen amb la gent que ha perdut l’habitatge per no poder pagar la hipoteca? Amb la gent que va a urgències a la Seguret Social i fins al cap de 3 hores no t’han pogut atendre?

De que han treballat a la seva vida laboral el senyor Montilla i el senyor Benach? Quin és l’ofici del senyor Montilla? i del senyor Benach? Ep!! no val ministeris, diputacions, regidories, empreses públiques municipals, alcaldies, tinents d’alcaldes, diputats, conselleries, i altres herbes pagades amb diners dels ciutadans, això no compta, això no és economia productiva, això és mamella de monja.

Clar si et quedes de parlamentari cobres (només) 43.000 € l’any, renunciant a l’acta és cobra 115.000 € l’any, ep!! segons aquest correu i l’expresident del Parlament deu anar la cosa molt igualada.

A partir d’aquí llegiu el correu i acabeu-vos de documentar. Això és la clau d’un escàndol o mamella de monja.

..........................................................................................

Val la pena llegir aquest escrit fins al final, perquè s’entengui perquè ha dit el senyor Montilla que dimiteix de diputat. Val la pena de veritat. I també entendràs perquè no plega en Puigcercós.

Actualment, el President de la Generalitat cobra 144.030,12 € a l'any, el 80 % d'aquest sou és 115.224,96 €, el 60 % d'aquest sou és 86.418,07 €, i el sou d'un diputat ras de l'oposició és de 43.697,78 €. Adjunto dos PDF que he tret tant de la web de governació com de la del Parlament de Catalunya. Després entendràs perquè faig aquests càlculs.

Cal recordar també, que en Montilla es va autoimposar aquest sou, que és dels més alts d’Espanya, i que cobra més que el President del Govern de l?estat, el senyor Zapatero.

Tots els expresidents de la Generalitat de Catalunya, tenen una sèrie de drets, d’acord amb la Llei de l’Estatut dels expresidents de la Generalitat.

Entre aquests drets hi ha els següents:

- Tractament de President.
- Sou vitalici fins als 65 anys, del 80 % del que cobra el President de la Generalitat en actiu.
- Pensió vitalícia a partir dels 65 anys, del 60 % del que cobra el President de la Generalitat en actiu.
- Pensió de viduïtat a favor del cònjuge, del 50 % de la pensió que cobra l'expresident en cas de defunció.
- Tres llocs de treball adscrits al seu servei, assimilats respectivament a efectes retributius a un nivell 30 i dos nivells 22, que seran proveïts, a proposta seva, mitjançant el sistema de lliure nomenament. Cal recordar que un nivell 30 és el que cobra un Director General, el màxim que pot cobrar un treballador de la Generalitat. Un nivell 22 és el que cobra un titulat universitari superior sense càrrec de comandament.
- Una dotació pressupostària per a despeses d'oficina, atencions de caràcter social i, si s'escau, despeses per al lloguer d'immobles, en la quantia que
estableixi anualment la Llei de pressupostos de la Generalitat de Catalunya.
- Un automòbil de representació amb xofer, proporcionats pel Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya.
- Els serveis de seguretat necessaris per al desenvolupament de les seves funcions, que com a mínim ha de ser un escamot de 4 o 5 mossos d’esquadra d’escorta.

El senyor Montilla ha dit que pensa dimitir de diputat, bé, mes que dimitir, ha dit que no pensa prendre possessió del càrrec de diputat, i per tant, passarà de ser President de la Generalitat a ser un expresident amb l'estatus idèntic als de Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Bé, idèntic, idèntic, no. Jordi Pujol va néixer a l'any 1930 i quan va deixar de ser President, a l'any 2003, tenia 73 anys, per tant, en edat de jubilació, i va passar a cobrar el 60 % del seu sou, amb la resta de prebendes.
Pasqual Maragall va néixer a l'any 1941, i quan va deixar de ser President de la Generalitat tenia 65 anys, i al igual que Jordi Pujol, va passar a cobrar el 60 % del seu sou, amb la resta de prebendes.
El senyor Montilla va néixer a l'any 1955, quan deixi de ser President de la Generalitat d'aquí a un més, només tindrà 55 anys, és a dir que passarà a cobrar el 80 % del sou de president, i això durant 10 anys més.

Hi ha una diferència de 18 anys entre l'edat en que Jordi Pujol va deixar de ser President i l'edat en que José Montilla deixarà de ser President. Aquesta diferència de 18 anys, la pagarem entre tots. Això si, amb molt de gust, perquè vol dir que ja no és President de la Generalitat, i ja no hi ha ni tripartits ni artefactes explosius similars.

Un cop vist tot això, ara vaig a respondre la pregunta de perquè ha dimitit de diputat el Montilla. Tothom pot creure que el senyor Montilla ha dit que renunciarà a l'acta de diputat per assumir personalment la estrepitosa derrota del PSC, o que no es veu fent de cap de l'oposició, o que si dimiteix li fa un favor al PSC, afavorint la renovació, o bé que com fan els líders europeus quan deixen de ser presidents, que assumeixen amb elegància la derrota i deixen pas a altres candidats, o inclús es pot arribar a pensar que Montilla està a l?alçada de les circumstàncies i ha decidit plegar de tot, que almenys ha assumit els seus propis errors i plega amb dignitat, no
com en Puigcercós, que a pesar del cataclisme d?ERC, s’aferra a la cadira com si estigués encolat amb loctite.

Senyors, res de tot això. A sota he annexat la Llei i el Decret que regulen l’estatus d’expresident. L’article 4 de la Llei diu que cobrar el sou d’expresident és incompatible amb cobrar qualsevol altre sou públic, el de diputat inclòs, i que correspon a l?expresident, en cas que es doni la circumstància, elegir quin dels dos sous vols cobrar. I aquí està el quid de la qüestió. El Montilla o cobra com a diputat ras de l’oposició, 43.697,78 €, o cobra el 80 % del sou de president, 115.224,96 €, i totes les prebendes
que en pengen. Entens ara perquè en Montilla pensa renunciar a l?acta de diputat ? Els motius del Montilla són purament econòmics i interessats, i la resta és propaganda enganyosa, la mateixa propaganda enganyosa a la que ens té acostumats el ja difunt tripartit ens els seus 7 anys de curta, però intensa i explosiva vida. En Pujol i en Maragall, no van haver de renunciar a res, ja que van renunciar a ser candidats, no com en Montilla, que si que anava de candidat, és una lleugera diferència.

I tornant al Puigcercós, no dimiteix pel mateix motiu que en Montilla, però en sentit contrari, i m’explico. El Puigcercós no té res si deixa la política, no té on caure mort. Hauria de tornar a Ripoll a cultivar l’hort de casa seva, i d’això no se’n viu. Es la gran misèria de la política, has de tenir un coixí de seguretat per quan et van les coses malament, i el Puigcercós no el té. I quan no el tens, ets esclau del sistema, i t’has d’aferrar a la cadira encara que sigui un ferro roent, i si caus, pots fer caure el partit amb tu, ja que no abandones ni a mal de morir, i això és el que li passa a ERC i al Puigcercós, i el mateix que li passaria al Montilla si no hagués estat President de la Generalitat. Aquesta és la pura i cruel realitat, i la resta és bla, bla, bla i propaganda barata com ja he dit abans. Aquestes són les misèries dels membres del ja difunt tripartit.

LEGISLACIÓ (No val la pena que ho llegeixis del tot. No més mira-t’ho per sobre i ja en tindràs prou)

Estatut dels expresidents de la Generalitat de Catalunya
Aquesta Llei té per objecte garantir que els presidents de la Generalitat, un cop hagin cessat, puguin atendre llurs necessitats personals i polítiques amb la dignitat i el decòrum que corresponen a les altes funcions exercides, i per tal d'establir també, en el cas que se'n produeixi el traspàs, unes mesures de protecció dels familiars més propers.
Els expresidents de la Generalitat gaudeixen, a partir de llur cessament, del reconeixement, l'atenció i el suport deguts, d'acord amb les funcions i les responsabilitats exercides.
Tractament
Els expresidents de la Generalitat de Cataluya gaudiran del tractament de "Molt Honorable Senyor" i ocuparan el lloc protocolari que oficialment els correspongui, d'acord amb les normes de protocol i cerimonial en l'àmbit de la Generalitat de Catalunya.
Assignació mensual
Les persones que han exercit el càrrec de president o presidenta de la Generalitat tenen dret a percebre, per un període equivalent a la meitat del temps que han estat en el càrrec i, com a mínim, per una legislatura, una assignació mensual equivalent al 80% de la retribució mensual que correspon a l'exercici del càrrec de president o presidenta de la Generalitat.
Pensió vitalícia
Els expresidents de la Generalitat, quan arriben a l'edat de seixanta-cinc anys, tenen dret a percebre una pensió de jubilació vitalícia consistent en una assignació mensual igual al 60% de la retribució mensual que correspon a l'exercici del càrrec de president o presidenta de la Generalitat.
Incompatibilitats
La percepció de l'assignació i de la pensió vitalícia establertes per aquesta Llei és incompatible amb la percepció d'ingressos resultants de l'exercici de qualsevol mandat parlamentari, de la condició de membre del Govern o alt càrrec, tant de l'Administració de l'Estat com de la Generalitat, i de l'exercici de qualsevol altre càrrec públic o de lliure designació remunerat.
En aquests casos, correspon a la persona interessada d'exercir el dret d'opció.
Pensió de viduïtat
El cònjuge vidu no separat legalment o l'altre membre de la parella, en el cas d'unions estables de parella, d'un expresident o expresidenta de la Generalitat amb dret a pensió vitalícia, té dret, mentre romangui en aquesta situació, a percebre una pensió vitalícia equivalent al 50% de la pensió. En el cas de mort del cònjuge vidu, la pensió ha de beneficiar en la mateixa quantia els fills menors fins que arribin a la majoria d'edat.
Mitjans i prerrogatives
Els expresidents de la Generalitat de Catalunya disposaran dels recursos humans i materials, i de les prerrogatives que s'indiquen a continuació:
Tres llocs de treball adscrits al seu servei, amb dedicació especial, assimilats respectivament a efectes retributius a un nivell 30 i dos nivells 22, que seran proveïts, a proposta seva, mitjançant el sistema de lliure nomenament.
El personal que ocupi aquests llocs tindrà la consideració de personal eventual i, si fos funcionari, passarà a la situació de serveis especials, sempre que no optin per continuar en actiu.
Aquests llocs de treball s'inclouran dins la relació de llocs de treball de personal eventual del Departament de la Presidència.
Una dotació pressupostària per a despeses d'oficina, atencions de caràcter social i, si s'escau, despeses per al lloguer d'immobles, en la quantia que estableixi anualment la Llei de pressupostos de la Generalitat de Catalunya.
Un automòbil de representació amb xofer, proporcionats pel Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya.
Els serveis de seguretat necessaris per al desenvolupament de les seves funcions.
*Normativa*
LLEI 6/2003, de 22 d'abril, de l'estatut dels expresidents de la Generalitat.* <http://www.gencat.cat/diari/3879/03105090.htm>(DOGC núm. 3879 publicat el 08/05/2003)
*DECRET 195/2003, d'1 d'agost, pel qual s'aprova el règim estatutari dels expresidents de la Generalitat de Catalunya.*<http://www.gencat.cat/diari/3945/03202053.htm>
(DOGC núm. 3945 publicat el 12/08/2003)
*Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya* *DOGC núm. 3879 - 08/05/2003*
------------------------------
*DEPARTAMENT DE LA PRESIDÈNCIA*
LLEI 6/2003, de 22 d'abril, de l'estatut dels expresidents de la Generalitat. *(Pàg. 9297)*
[Sumari <http://www.gencat.cat/diari/3879s.htm#1_11000> || Índex del sumari<http://www.gencat.cat/diari/3879s.htm|| Diaris Oficials disponibles <http://www.gencat.cat/diari/llistas.htm> || Inici <http://www.gencat.cat/diari>]

------------------------------
LLEI 6/2003, de 22 d'abril, de l'estatut dels expresidents de la Generalitat.

El President de la Generalitat de Catalunya. Sia notori a tots els ciutadans que el Parlament de Catalunya ha aprovat i jo, en nom del Rei i d'acord amb el que estableix l'article 33.2 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya, promulgo la següent LLEI
Preàmbul
Catalunya no disposa d'una normativa que, amb caràcter general, reguli els drets i l'estatut dels presidents de la Generalitat que deixen d'exercir les funcions pròpies de llur càrrec, per bé que la Llei 2/1988, de 26 de febrer, sobre assignacions temporals i pensions als presidents del Parlament, en cessar, i als seus familiars, estableix l'estatut dels presidents del Parlament que deixen el càrrec. Aquesta Llei té per objecte garantir que els presidents de la Generalitat, un cop hagin cessat, puguin atendre llurs necessitats personals i polítiques amb la dignitat i el decòrum que corresponen a les altes funcions exercides, i per tal d'establir també, en el cas que se'n produeixi el traspàs, unes mesures de protecció dels familiars més propers.

Article 1
Reconeixement, atenció i suport Els expresidents de la Generalitat gaudeixen, a partir de llur cessament, del reconeixement, l'atenció i el suport deguts, d'acord amb les funcions i les responsabilitats exercides.
Article 2
Assignació mensual Les persones que han exercit el càrrec de president o presidenta de la Generalitat tenen dret a percebre, per un període equivalent a la meitat del
temps que han estat en el càrrec i, com a mínim, per una legislatura, una assignació mensual equivalent al 80% de la retribució mensual que correspon l'exercici del càrrec de president o presidenta de la Generalitat

Article 3
Pensió vitalícia Els expresidents de la Generalitat, quan arriben a l'edat de seixanta-cinc anys, tenen dret a percebre una pensió de jubilació vitalícia consistent en una assignació mensual igual al 60% de la retribució mensual que correspon a l'exercici del càrrec de president o presidenta de la Generalitat. Aquesta pensió és compatible amb l'assignació establerta per l'article 2.
Article 4
Incompatibilitats La percepció de l'assignació i de la pensió vitalícia establertes per aquesta Llei és incompatible amb la percepció d'ingressos resultants de l'exercici de qualsevol mandat parlamentari, de la condició de membre del Govern o alt càrrec, tant de l'Administració de l'Estat com de la Generalitat, i de l'exercici de qualsevol altre càrrec públic o de lliure designació remunerat. En aquests casos, correspon a la persona interessada d'exercir el dret d'opció.
Article 5
Pensió de viduïtat
El cònjuge vidu no separat legalment o l'altre membre de la parella, en el cas d'unions estables de parella, d'un expresident o expresidenta de la Generalitat amb dret a pensió vitalícia, d'acord amb l'article 3, té dret, mentre romangui en aquesta situació, a percebre una pensió vitalícia equivalent al 50% de la pensió que estableix article 3. En el cas de mort del cònjuge vidu, la pensió ha de beneficiar en la mateixa quantia els fills menors fins que arribin a la majoria d'edat.

Article 6
Regulació del règim estatutari Correspon al Govern de regular el règim estatutari dels expresidents de la Generalitat, determinar els mitjans personals i materials que s'han de posar a llur disposició, establir el règim de precedències que corresponguin en els actes públics a què assisteixin i adoptar els serveis de seguretat que es considerin necessaris.
Article 7
Oficina
El Govern ha de facilitar als expresidents de la Generalitat els mitjans necessaris per al sosteniment d'una oficina adequada a les responsabilitats i a les funcions exercides, i la dotació pressupostària per al funcionament ordinari d'aquesta oficina i per a les atencions de caràcter social i protocol·lari que corresponguin.
Disposicions addicionals
Primera
A partir de l'entrada en vigor d'aquesta Llei, el límit temporal establert per l'article 2 s'ha d'aplicar també als casos especificats per l'article 1 de la Llei 2/1988, del 26 de febrer, sobre assignacions temporals i pensions als presidents del Parlament, en cessar, i als seus familiars.
Segona
A partir de l'entrada en vigor d'aquesta Llei, el percentatge fixat per l'article 3 s'ha d'aplicar també als casos especificats per l'article 2 de la Llei 2/1988, del 26 de febrer, sobre assignacions temporals i pensions als presidents del Parlament, en cessar, i als seus familiars.
Disposició final
Aquesta Llei entra en vigor l'endemà d'haver estat publicada en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.
Per tant, ordeno que tots els ciutadans als quals sigui d'aplicació aquesta Llei cooperin al seu compliment i que els tribunals i les autoritats als quals pertoqui la facin complir.
Palau de la Generalitat, 22 d'abril de 2003
Jordi Pujol
President de la Generalitat de Catalunya
*Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya*
------------------------------
*DOGC núm. 3945 - 12/08/2003*
------------------------------
*DEPARTAMENT DE LA PRESIDÈNCIA*

- DECRET 195/2003, d'1 d'agost, pel qual s'aprova el règim estatutari dels expresidents de la Generalitat de Catalunya. *(Pàg. 16172)*
[Sumari <http://www.gencat.cat/diari/3945s.htm#1_11000> || Índex del sumari<http://www.gencat.cat/diari/3945s.htm> || Diaris Oficials disponibles <http://www.gencat.cat/diari/llistas.htm> || Inici <http://www.gencat.cat/diari>]
------------------------------
DECRET195/2003, d'1 d'agost, pel qual s'aprova el règim estatutari dels expresidents de la Generalitat de Catalunya.
La Llei 6/2003, de 22 d'abril, de l'estatut dels expresidents de la Generalitat, publicada al DOGC núm. 3879, de 8 de maig de 2003, estableix un mandat al Govern per tal que reguli el règim estatutari dels expresidents de la Generalitat, determini els mitjans personals i materials que s'hagin de posar a la seva disposició, estableixi el règim de precedències que corresponguin en els actes públics als que assisteixin i adopti els serveis de seguretat que es considerin necessaris.
Per això, d'acord amb el dictamen de la Comissió Jurídica Assessora, a proposta del conseller en cap i d'acord amb el Govern,

Decreto:
Article 1Objecte
Aquest Decret té per objecte la regulació del règim estatutari aplicable als expresidents de la Generalitat de Catalunya.
Article 2 Efectes. Els presidents de la Generalitat de Catalunya gaudiran, a partir del moment del seu cessament, de la consideració, l'atenció i el suport corresponent a
qui ha ocupat aquest càrrec.
Article 3 Tractament
Els expresidents de la Generalitat de Catalunya gaudiran del tractament de "Molt Honorable Senyor" i ocuparan el lloc protocol·lari que oficialment els correspongui d'acord amb el Decret 189/1981, de 2 de juliol, pel qual s'estableixen les normes de protocol i cerimonial en l'àmbit de la Generalitat de Catalunya.
Article 4 Mitjans i prerrogatives
Els expresidents de la Generalitat de Catalunya disposaran dels recursos humans i materials, i de les prerrogatives que s'indiquen a continuació:
4.1 Tres llocs de treball adscrits al seu servei, amb dedicació especial, assimilats respectivament a efectes retributius a un nivell 30 i dos nivells 22, que seran proveïts, a proposta seva, mitjançant el sistema de lliure nomenament.
El personal que ocupi aquests llocs tindrà la consideració de personal eventual i, si fos funcionari, passarà a la situació de serveis especials, sempre que no optin per continuar en actiu.
Aquests llocs de treball s'inclouran dins la relació de llocs de treball de personal eventual del Departament de la Presidència.
4.2 Una dotació pressupostària per a despeses d'oficina, atencions de caràcter social i, si s'escau, despeses per al lloguer d'immobles, en la quantia que estableixi anualment la Llei de pressupostos de la Generalitat de Catalunya.
4.3 Un automòbil de representació amb xofer, proporcionats pel Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya.
4.4 Els serveis de seguretat necessaris per al desenvolupament de les seves funcions.
Article 5 Assignacions temporals i pensions

Les persones que hagin ocupat el càrrec de president de la Generalitat de Catalunya tindran dret, a partir del seu cessament, a percebre una assignació mensual i una pensió vitalícia en els termes previstos als articles 2 i 3 de la Llei 6/2003, de 22 d'abril, de l'estatut dels expresidents de la Generalitat de Catalunya.
Disposicions finals.

1 El Departament d'Economia i Finances efectuarà les modificacions pressupostàries que siguin necessàries per a l'execució d'aquest Decret.
2 Aquest Decret entrarà en vigor l'endemà de la seva publicació al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.
Barcelona, 1 d'agost de 2003
Jordi Pujol
President de la Generalitat de Catalunya
Artur Mas i Gavarró
Conseller en cap
(03.202.053)

RETRIBUCIÓ ANUAL BRUTA.

A PARTIR DE JUNY DEL 201

Òrgans superiors

President/a

144.030,12

Conseller/a

108.576,84

Alts càrrecs dels departaments

Secretari/ària general

84.078,50

Secretari/ària sectorial

Director/a general

80.589,54

Càrrecs directius de les entitats

Director/a d'Entitat Autònoma

80.589,54

President/a de la Junta de Govern de l'Institut Català de la Dona

President de l'Autoritat Catalana de la Competència

84.078,50

Director/a de l'Institut Català d'Assistència i Serveis Socials

Director/a de la Biblioteca de Catalunya

71.451,98

Director/a Institut desenvolupament Comarques de l'Ebre

69.398,32

Gerent del Patronat de la Muntanya de Montserrat

69.620,08

Director/a Institut desenvolupament i promoció Alt Pirineu i Aran

62.467,96

Personal directiu de l'Institut Català de la Salut

Director/a Gerent de l'Institut Català de la Salut

110.868,24

Director/a de la Direcció de Recursos Humans (ICS)

Director/a de la Direcció Econòmica i Financera (ICS)

90.644,12

Director/a Adjunt/a de Desenvolupament Professional (ICS)

Director/a Adjunt/a d'Afers Assistencials (ICS)

94.434,76

Director/a d'Infraestructures i Serveis Tècnics (ICS)

Secretària Tècnica (ICS)

80.265,22

Director/a de l'Assessoria Jurídica (ICS)

Personal directiu del Servei Català de la Salut

Gerent del Servei Català de la Salut

105.913,40

Gerència de la Regió Sanitària de Lleida

83.152,72

Gerència de la Regió Sanitària de l'Alt Pirineu i Aran

75.563,74

Gerència de la Regió Sanitària del Camp de Tarragona

82.156,48

Gerència de la Regió Sanitària de Terres de l'Ebre

75.563,74

Gerència de la Regió Sanitària de Girona

82.911,50

Gerència de la Regió Sanitària de Catalunya Central

88.180,12

Secretaria Tècnica

72.312,38

Subdirecció

104.005,30

Direcció de l'Organització Catalana de Transplantaments

78.302,56

Direcció de l' Àrea Recursos

97.789,58

Gerència Econòmica i Sistemes d'Informació

78.302,56

Direcció de l'Àrea de Serveis i Qualitat

97.789,58

Gerència de Compra i Avaluació de Serveis Assistencials

83.176,52

Gerència d'Atenció Farmacèutica i Prestacions Complementàries

78.302,56

Direcció de l'Àrea de Patrimoni i Inversions

97.789,58

Gerència d'Infraestructures

78.302,56

PARLAME N T D E CATALUNYA

RÈGIM ECÒNOMIC DELS DIPUTATS I LES DIPUTADES

DEL PARLAMENT DE CATALUNYA

Reglament del Parlament:

ARTICLE 8. DRETS ECONÒMICS I RÈGIM DELS DRETS

1. Els diputats tenen dret a una assignació fixa i poden percebre també

assignacions variables, totes les quals són a càrrec del pressupost del

Parlament i tenen el caràcter d’indemnització per l’exercici de llurs funcions.

2. La quantitat i les modalitats de les assignacions dels diputats són fixades

per la Mesa, dins els límits de la consignació pressupostària corresponent.

3. Les assignacions dels diputats estan subjectes a les normes tributàries de

caràcter general.

4. La percepció de les retribucions de caràcter fix per l’exercici de les

funcions parlamentàries és incompatible amb la percepció de les

retribucions pel fet d’ocupar altres càrrecs públics, amb dedicació plena o

parcial, en els termes i amb les excepcions, si escau, que estableix la

legislació sobre incompatibilitats.

5. Els drets reconeguts per aquest article 8 i l’article 9 s’acrediten fins al dia

de la constitució de la nova legislatura.

ARTICLE 9. AFILIACIÓ A LA SEGURETAT SOCIAL

1. El Parlament pot establir amb les entitats gestores de la Seguretat Social

els convenis necessaris per a donar-hi d’alta o, si escau, afiliar-hi els

diputats que ho desitgen. Les bases de la cotització, l’acció protectora

dispensada i l’abonament de les cotitzacions estan subjectes a les normes

de seguretat social de caràcter general o especial aplicables.

2. En el cas dels funcionaris públics que per llur dedicació parlamentària es

troben en situació de serveis especials, el que estableix l’apartat 1 s’ha

d’estendre a les quotes de classes passives, si escau.

3. Els diputats que són funcionaris i es troben en situació de servei actiu

conserven el règim de seguretat social que els correspon en l’administració

a què pertanyen, d’acord amb el que disposa la legislació sobre

incompatibilitats.

ARTICLE 12. DECLARACIÓ D’ACTIVITATS I BÉNS

1. Els diputats han de presentar al Parlament les declaracions d’activitats i

béns, d’acord amb el que estableix l’article 16.1.b, segons el model aprovat

per la Mesa i amb el contingut següent:

a) Una declaració de les activitats professionals, laborals o empresarials que

exerceixen i dels càrrecs públics que ocupen.

b) Una declaració de béns, que ha de detallar el patrimoni de qui declara.

PARLAME N T D E CATALUNYA

2. En el cas que hi hagi cap canvi en la situació relativa a les activitats o als

càrrecs públics declarats pels diputats, aquests ho han de comunicar a la

Comissió de l’Estatut dels Diputats en el termini d’un mes des que s’ha

esdevingut, per tal que la Comissió emeti un dictamen, si escau, respecte a

la nova situació, en el termini de vuit dies. Si el canvi que es declara

consisteix en el cessament d’algun càrrec o activitat, la Comissió no ha

d’elaborar el dictamen.

3. Els diputats han de presentar, abans del 30 de juliol de cada any, una

còpia de la declaració de liquidació de l’impost sobre la renda i el patrimoni

presentada a l’Administració tributària del mateix exercici, o la certificació

de no haver-ho fet, en el cas que no estiguin obligats a presentar-la.

4. L’incompliment de l’obligació establerta pels apartats 2 i 3 pot comportar

la suspensió dels drets econòmics per un període màxim d’un mes,

acordada pel Ple del Parlament a proposta de la Comissió de l’Estatut dels

Diputats, després d’haver instruït l’expedient corresponent i d’haver escoltat

el diputat o diputada afectat.

5. Els diputats han de presentar també la declaració a què fa referència

l’apartat 1.b en acabar el mandat, o en perdre la condició de diputat o

diputada.

6. El Registre d’interessos dels diputats del Parlament recull la informació

facilitada per aquests d’acord amb els apartats 1.a i b i 3 i està sota la

custòdia de la Secretaria General. La informació relativa a les activitats i els

càrrecs és de caràcter públic.

7. Un cop transcorreguts quatre anys de la pèrdua de la condició de diputat

o diputada, les declaracions s’han de destruir.

ARTICLE 25. MITJANS MATERIALS I CONTROL

1. El Parlament ha de posar a disposició dels grups parlamentaris els locals i

els mitjans materials suficients. Els grups parlamentaris també han de

disposar dels recursos humans i dels mitjans materials necessaris per a

exercir amb eficàcia i eficiència llurs funcions, especialment en l’àmbit de

l’assessorament tècnic i el suport administratiu. En aquest sentit, el

Parlament pot signar acords i convenis amb altres administracions en

matèria de personal. Així mateix, ha d’assignar-los, a càrrec del seu

pressupost, una subvenció fixa i una altra de variable, les quals ha de

determinar la Mesa ampliada, tenint en compte la importància numèrica de

cada un d’ells i l’import global del pressupost del Parlament.

2. Els grups parlamentaris han de portar una comptabilitat específica de la

subvenció a què fa referència l’apartat 1, la qual és controlada en els

termes que estableix la legislació que hi és aplicable.

PARLAME N T D E CATALUNYA

RETRIBUCIONS ANUALS BRUTES DELS DIPUTATS I LES

DIPUTADES

Pressupost 2010

I. Retribucions dels membres de la Mesa

Presidència 152.954,34€

Vicepresidències 117.371,20€

Secretaries 95.660,74€

II. Retribucions de la resta de diputats i diputades

(llevat dels membres de la Mesa)

Assignació idèntica per als diputats i les

diputades 43.697,78€

• Complements per raó del càrrec (incompatibles entre sí)

Representants dels grups Complement

President 51.129,54€

Portaveu 43.825,32€

Portaveu adjunt 1 29.216,88€

Portaveu adjunt 2 21.912,66€

Els grups amb més de 45 diputats tenen dret a un president, un portaveu, un portaveu adjunt 1 i tres

portaveus adjunts 2.

Els grups de 35 a 44 diputats tenen dret a un president, un portaveu, un portaveu adjunt 1 i dos

portaveus adjunts 2.

Els grups de 21 a 34 diputats tenen dret a un president, un portaveu, un portaveu adjunt 1 i un

portaveu adjunt 2.

Els grups d’11 a 20 diputats tenen dret a un president, un portaveu i un portaveu adjunt 2.

Els grups de menys de 5 diputats tenen dret a un president.

PARLAME N T D E CATALUNYA

Comissions legislatives o creades per llei Complement

President 10.956,26€

Vicepresident i secretari 5.843,32€

Portaveu del grup 8.765,12€

Comissions de seguiment, estudi o

investigació Complement

President 8.765,12€

Vicepresident, secretari i portaveus dels

grups 5.843,32€

• Indemnització per despeses de viatge i desplaçaments,

tenint en compte el lloc de residència

Residents a Barcelona ciutat o en els municipis

de l’anterior Àrea Metropolitana 21.605,22€

Residents fora dels municipis anteriors i fins a

80 quilòmetres de Barcelona 28.090,02€

Residents entre 81 i 190 quilòmetres de

Barcelona 30.156,56€

Residents a més de 191 quilòmetres de

Barcelona 30.411,92€

PARLAME N T D E CATALUNYA

III. Subvencions a grups parlamentaris

Grups parlamentaris Subvenció

Convergència i Unió 5.897.747,80€

Socialistes – Ciutadans pel Canvi 4.631.754,40€

Esquerra Republicana de Catalunya 2.818.186,00€

Partit Popular de Catalunya 2.001.934,20€

Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra

Unida i Alternativa 1.777.063,40€

Mixt 706.736,80€

Instruccions de la Mesa del Parlament per a l’organització i el

funcionament del Registre d’interessos dels diputats del Parlament de

Catalunya

Antecedents

L'article 12.6 del nou Reglament del Parlament de Catalunya, aprovat el 22 de

desembre de 2005, crea el Registre d’interessos dels diputats del Parlament, que

ha de recollir les declaracions de les activitats professionals, laborals o

empresarials que exerceixen, dels càrrecs públics que ocupen i dels béns i el

patrimoni presentades pels diputats en compliment del que disposen els apartats

1, 3 i 5 del mateix article 12. La regulació reglamentària és reduïda i

l’experiència pròpia i l’evolució en el dret comparat en aquesta matèria

aconsellen determinar els criteris de gestió i publicitat d’aquest instrument, que

contribueix a la transparència de la institució.

Tenint en compte el que s’ha exposat, la Mesa adopta els criteris següents en

l’organització i el funcionament del Registre d’interessos.

I. Funció

La funció del Registre d’interessos dels diputats del Parlament de Catalunya és la

inscripció i el dipòsit de les declaracions presentades pels diputats en compliment

de l’article 12 del Reglament del Parlament de Catalunya.

II. Custòdia i gestió

1. El Registre d’interessos dels diputats del Parlament de Catalunya està sota la

custòdia de la Secretaria General.

2. La custòdia del Registre d’interessos comprèn els actes de gestió següents:

a) Inscriure la presentació de les declaracions i de les modificacions en el llibre

corresponent fent constar el nom del diputat o diputada que la presenta i la

signa, la data i la secció a què correspon.

b) Conservar les declaracions.

c) Ordenar la publicació del contingut de les declaracions i de les modificacions i

l'exhibició d'aquestes declaracions a les persones que ho sol·licitin, en els termes

i d’acord amb el procediment que estableix l’apartat VI.

d) Conservar les còpies de les declaracions tributàries a què fa referència l’article

12.3 del Reglament del Parlament de Catalunya.

III. Seccions del Registre d'interessos

El Registre d’interessos dels diputats del Parlament de Catalunya es compon de

dues seccions:

a) La secció A, relativa a les activitats professionals, laborals o empresarials i els

càrrecs públics dels diputats.

b) La secció B, relativa als béns dels diputats, que ha de detallar el patrimoni de

la persona declarant.

IV. Model de declaracions

Les declaracions, i les modificacions de què puguin ésser objecte, s’han de

presentar conformement al model que aprovi la Mesa del Parlament, el qual ha

de tenir el grau de detall suficient, d'acord amb el contingut de les seccions que

estableix l'apartat III, per a considerar complerta adequadament la finalitat del

Registre d'interessos.

V. Presentació de les declaracions

1. Les declaracions corresponents a la secció A del Registre d’interessos es

presenten al Registre General del Parlament, que n'ha de trametre l’original a la

Secretaria General i una còpia a la Comissió de l’Estatut dels Diputats.

2. Les declaracions corresponents a la secció B del Registre d’interessos es

presenten a la Secretaria General del Parlament, que n'ha d'ordenar la inscripció

corresponent i l'arxivament.

VI. Publicitat i accés

1. Les declaracions corresponents a la secció A del Registre d’interessos han

d'ésser publicades, en la forma que determini la Mesa del Parlament, dins del

mes següent a l’acord del Ple sobre la compatibilitat del diputat o diputada.

2. L’accés a les declaracions corresponents a la secció B del Registre

d’interessos, per a casos concrets i individualitzats, està reservat a:

a) Els membres de la Comissió de l’Estatut dels Diputats que ho demanin

motivadament, amb l'autorització prèvia de la Mesa del Parlament.

b) Els òrgans judicials, en el marc d’actuacions processals, amb la resolució

corresponent i amb l’aplicació de les prerrogatives parlamentàries.

Palau del Parlament, 15 de desembre de 2009

Servei al país

2010-12-01T22:44:00.009+01:00

Tothom té algun referent polític, tot i que els actuals polítics te’n fan perdre les ganes de tenir-ne de referents. Malgrat tot, guardem aquelles pinzellades en que hem idealitzat o posat fins als núvols algun personatge públic.

A les acaballes d’en Franco, no del règim, en molts aspectes sembla que hi estem abocats un altre cop, algun setmanari com Canigó o biografies amagades, llegíem per saber d’on veníem o on volíem anar, molts buscàvem i indagàvem més informació per trobar més anhels de llibertat.

D’aquestes pinzellades de les biografies de Francesc Macià, Lluís Companys i més recentment Lluís M. Xirinacs, els quals són referents d’honestedat i de serveis al país.

Francesc Macià, l’Avi, http://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Maci%C3%A0_i_Lluss%C3%A0 amb una carrera militar brillant, va arribar a ser tinent-coronel, deixa l’exèrcit espanyol per uns fets lamentables motivats per uns soldats els quals assalten la redacció de la revista satírica Cu-Cut i hi posen foc. No claudica per aconseguir ser coronel i deixa l’exèrcit i la seva vida fa un tomb de 180º, és presenta per Solidaritat Catalana http://ca.wikipedia.org/wiki/Solidaritat_Catalana , on s’hi presenta per Les Borges Blanques, d’on era originària la seva família. Crea l’Estat Català i participa activament amb els fets de Prats de Molló, per voler declarar la independència del país. És un heroi i el poble li ret un homenatge únic per l’estima que la gent li tenia el dia del seu enterrament.

Lluís Companys, http://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Companys_i_Jover malgrat els alts i baixos de la seva biografia, tota la seva carrera va lluitar per una justícia social i a favor de la classe treballadora. Se li va practicar un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals. Van assassinar-lo de matinada, estava descalç, i les últimes paraules van ser “Per Catalunya!”. Aquests dos polítics tan Macià com Companys van perdre propietats i diners per defensar uns ideals de llibertat pel seu país. Avui, encara és viu aquest sacrifici i aquesta estima per aquestes personalitats amb majúscula. Com els polítics d’avui, però a l’inversa, no empobreixen pas de la política.

I Lluís M. Xirinacs http://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Maria_Xirinacs_i_Damians és la lluita per la no violència i el pacifisme, treballador incansable per la llibertat dels Països Catalans. Va impulsar nombroses iniciatives com la Marxa de la Llibertat, va fer vagues de fam per l’amnistia dels presos polítics. Va morir als 75 anys en un bosc i el seu testament deia “on també recordava haver viscut 75 anys en uns Països Catalans ocupats i recriminava la "covardia" dels líders polítics” . Avui és un referent de l’independentisme modern.

Aquests ciutadans són hereus de llibertat i servei al país, d’honradesa i honestedat, i sap greu que polítics actuals vulguin fer-nos passar bou per bèstia grossa, i no és el mateix. No tothom pot entrar en el cercle reduït de ciutadans honestos i de vàlua personal i política.

Tot això ve a tomb per la retirada de parlamentaris del Molt Honorable President de la Generalitat senyor José Montilla i del Molt Honorable President del Parlament senyor Ernest Benach. Aquest últim diu avui al seu bloc: “Fa molts anys que faig política, que serveixo el país des de diversos àmbits, tant a nivell local com nacional, i els darrers set anys de la meva vida els he dedicat amb cos i ànima.....”

Pobrets! Quina barra tenen. Servei al país o ens servim del país? No han cobrat per fer la feina que han fet? Quan? Quina paga vitalícia els hi quedarà a partir d’ara? Quina feina han fet abans de cobrar del diner públic? Què faran a partir d’ara? I, aquests parlen de regeneració política.

Servei al país? No, gràcies.

Paisatge de tardor

2010-11-08T23:19:00.022+01:00

Una passejada ràpida, d’aquelles que es posen bé. El dia no acompanya massa, no fa un sol radiant, i per això la diversitat de colors de les fulles dels arbres d’aquesta època no deixen veure un paisatge de tardor en tota la seva esplendor. Al fer un dia gris, només al sortir de Passanant no es veuen les muntanyes dels Pirineus, està ennuvolat. Anem direcció a la Pobla de Ferran un nucli petit poc habitat algun cap de setmana. La baixada en direcció a Guimerà és fa relativament bé, ens acompanya el ferum dels fems escampats a les finques, després ben remenats com abonament i passada de les arades per preparar la terra per la sembra de cereals. A les finques on no hi ha fems i s'ha remenat la terra, fa una olor de terra intensa.

Poc abans d’arribar a Guimerà http://www.guimera.info/index.htm passem pel davant de granges, on encara hi ha productivitat, els que anem al davant, aprofitant de recloure a tot el grup, agafem algun raïm que no va caure al cistell, es va deixar a l’hora de la verema. Boníssim, fred i madur, en estat natural.

De tornada toca pujada, i quin desnivell tenim al davant, haurem de posar la reductora. Tornem a on hem deixat els cotxes, a Passanant, ens refem una mica de l’esforç d’11 quilòmetres fent un vermut. Parlem amb poca gent del poble, tampoc n'hi ha massa. Poca gent i poca vida que hi resta. Agafem els cotxes i en direcció a Forès i cap a Conesa. La carretera, no és una carretera. Havia estat una carretera, els camions i maquinària que posen més molins ho destrossen tot. La carretera segurament la refaran, el paisatge amb els molins i el zim zam impertinent de les pales persistirà en aquest racó dels Comalats, sols i avorrits un dia rera l'altre, ben plantats contemplant el cicle del temps.

A Conesa toca dinar al cafè del poble, el porten gent de fora, tenen ganes de fer bé la feina i de fer-ne, important les dues coses. Després a passejar pel poble, tret de la mestressa del cafè, els clients i algun habitant de Conesa jubilat que és prepara per jugar a la botifarra, poca gent també. Una llàstima. http://www.conesa.cat/cat/index.php. Una excursió obligada de fer i repetir, i a més en aquesta època de l’any, un paisatge de tardor.

Museu Vida Rural

2010-10-12T20:31:00.018+02:00

L’Espluga de Francolí és una població de la Conca de Barberà, amb una població que ronda els 4000 habitants. La població és dinàmica i oberta, la majoria d’iniciatives , propostes i projectes els comença a gestar en Lluís Carulla, un personatge que deixa petjada. Va ser un empresari i un mecenes de la cultura del país en ple franquisme, d’aquells personatges que en fan falta uns quants i si pogués ser en cada població, molt millor.

El Casal de l’Espluga de Francolí una obra faraònica per una població de les dimensions de l’Espluga. A l’any 1963 s’hi posa la primera pedra del Casal i en paraules del promotor de l’obra era “la principal ser font inesgotable d’iniciatives per la millora incessant de la vila en tots els seus ordres. Iniciatives culturals, iniciatives en el cultiu dels sentiments de ciutadania i civisme, iniciatives per estimular tota mena de pràctiques esportives, iniciatives per a mimar d’una manera molt especial l’educació dels nostres infants i ser font d’iniciatives en la guarda, conservació i millora de tots els tresors de la nostra vila”.

Va fer realitat un teatre per 1200 persones, una piscina que en aquells moments es podia qualificar d’extraordinària, va construir un pavelló d’esports que es va convertir en un dels primers pavellons coberts de les comarques veïnes, posteriorment va construir un hotel restaurant, l’hostal del Senglar, conegut per molta gent del país i de fora, una discoteca de grans dimensions, un Casalet infantil per a la diversió de la mainada de la vila, un parc infantil, un auditori per a 160 persones, una biblioteca que durant molts anys va ser biblioteca de l’Espluga i molts altres projectes....

L’any 1988 es va inaugurar el Museu de la Vida Rural a la casa pairal de la família de Lluís Carulla. Vint anys després de la seva inauguració, el Museu ha ampliat i renovat la seva seu original construint un nou edifici adjacent i modernitzant del seu discurs museístic adaptant-lo a les noves tecnologies.

L’actual Museu de la Vida Rural té gairebé 3000 m2, on es fa un recorregut de com era la vida al camp de més de cent anys. En aquest recorregut sorprèn el que pot ensenyar un pagès de fa dos segles, el valor del reciclatge, l’esforç, l’estalvi, la paciència. Al no haver-hi neveres com s’ho empescaven per conservar els menjars frescs, recollir l’aigua de pluja, com feien la tupina, com és piava el raïm, el rebost, el celler, com feien la confitura, la matança del porc....

Projeccions audivisuals que fan pensar novament sobre el passat i sobre el futur del nostre poble, hi ha una evocació d’oficis i costums, la paciència, la cultura de l’esforç, l’estalvi, la gratitud, el sentit comú, aquests valors són els que representen el pagès.

A part del Museu de la Vida Rural, http://www.museuvidarural.cat es pot visitar el Celler Cooperatiu i el Museu del Vi, celler modernista fou projectat per l’arquitecte Lluís Domènech i Muntaner http://www.espluga.altanet.org/turisme/celler.php.

La Cova de Font Major, http://www.covesdelespluga.info/htm/cat/home.htm L’indicat Casal de l’Espluga de Francolí http://www.esplugaentitats.oasi.org/niv2.php?id=76, A tocar de Poblet, l’oficina de turisme dóna tota classe d’informació http://www.esplugaturisme.cat, es pot passejar per la vila i comprar en algun celler o els coneguts carquinyolis.

En fi una excursió molt recomanable, i també valorar el fruit de la feina ben feta, del treball i l’esforç dels anys i veure que fa més de quaranta anys que no deixen de fer coses constantment, tenen projecte clar i engrescador. D’altres discuteixen la sopa d’all, i així els hi va. Ara farem un museu aquí, ara el farem allà, ara no hi ha pressupost, ara no toca....

A l’Espluga de Francolí, un dia gris i trist, pluja i xipoll, més encara pel dia que és el 12 d’octubre, gent i més gent, cotxes i autocars. L’harmonia del camp rural, la indústria, el comerç, els serveis, amb el turisme de qualitat que dona l’Espluga, n’és un clar exemple i de la lliçó magistral que donen a les grans ciutats i capitals. Que n’aprenguin!!

Territori creatiu (i III)

2010-09-26T20:16:00.011+02:00

Pel que fa a la brutícia i a l’incivisme, o s’hi posa remei urgent o això agafarà una espiral degenerativa difícil d’aturar. Tots els anys hi hagut aquest ambient, però potser podien conviure aquests dos pols i tipus d’ambient tan diferent, els que van a veure teatre i els grups que munten la seva festa pròpia. Quan hi ha tanta munió de gent amb els seus gossos desfermats, caragolant els porrets, defecant els animals de quatre potes per un costat, orinant-se els de dues potes per l’altre, i tots plegats una ferum pestilent. Llençant per tot arreu les llaunes buides de cervesa al davant d’algun cotxe o amb el risc de tocar alguna persona. Per cert, els animals de quatre potes els hi agrada l’art escènic? I els seus amos? El territori creatiu ja comença a convertir-se en una altra cosa.

Aquests grups al ser nombrosos ningú gosa a dir-los-hi res, i amb poques hores ja en tens prou, penses, n’hi ha per llogar-hi cadires. A una font pública fan beure aigua a xumet a l’aixeta els gossos, després algú hi pot anar a refrescar-se o fer un trago d’aigua.

Aquí s’ha de replantejar el tema, no caure en l’auto complaença, si hi ha d’haver masses poden desviar-se a espais destinats per a grans masses, però hi ha molta gent que vol veure un espectacle amb tranquil•litat, assegut a una cadira, gaudir del teatre i la calma, això d’anar d’aquí cap allà, ara dret o tirat per terra, i compte de no xafar un gos o una relíquia del gos, això és anar a patir. Vomitades, brutícia, pixades, gent mamant, amb uns llenguatges barroers, crits i soroll.

Ep! no és tracta de desmerèixer la Fira, hi he anat regularment des dels inicis, però avui dir-li l’aparador del teatre d’Europa, sembla un insult a alguna cosa important. Poden buscar-se solucions per conviure els ciutadans locals, els de fora i altra gent que són d’un altre planeta. Un exemple, aquest any a Pamplona amb més dies de festa i més gent, no és veia tanta porqueria arreu. Si hi havia algú dormint en algun lloc públic, amablement la guàrdia urbana l’invitava a aixecar-se i marxar del lloc públic. Si algú anava massa torrat amb beguda a les mans, l’invitaven a deixar el calimotxo per una altra ocasió....a Tàrrega no es veu això.
Informació deficient, manca de panells d’informació estàtica dels llocs dels espectacles, servei de guies no se’n veu, s’ha de preguntar a algun bar on para el carrer o plaça que es busca, servei d’ordre i guàrdia municipal no se’n veu per enlloc.
En fi una mica surrealista veure tot aquest ambient i anomenar-ho Territori creatiu, o dir que la Fira de Teatre és l’aparador del teatre d’Europa, i si ho és, potser falta netejar-li els vidres a l’aparador.

Territori creatiu (II)

2010-09-22T23:03:00.019+02:00

Els inicis, com es deia a la nota del bloc de l’any passat eren en petit comitè, poca gent, sempre trobaves cadira en qualsevol racó d’alguna plaça de Tàrrega, hi havia actes massificats també, però segons quin dia i quina hora, era una delícia. Inclús és podia dormir amb les finestres obertes dins del cotxe i cap problema de res. Els ossos ho notaven però cap altre problema. També deia a la nota de l’any passat en una xerrada informal amb el gran escriptor, novel·lista i independentista Manuel de Pedrolo i Molina, http://ca.wikipedia.org/wiki/Manuel_de_Pedrolo el qual em comentava que vivia a prop del rovell de l’ou de Tàrrega. Els primers anys ell i la seva dona ja marxaven de Tàrrega pel bullici que hi havia. Aquesta foto feta al Fossar de les Moreres l’11 de setembre de l’any 1984, on apareix amb la seva dona i amablement a part de parlar de la Fira va deixar-se fer aquesta foto. Amb els anys això ha anat cap a una exagerada degeneració, molts només van a agafar la gran borratxera i és clar molts veïns de Tàrrega els dies de la Fira, com en Pedrolo segueixen marxant de la capital de l’Urgell.

Aquest any, almenys el dia 11 de setembre, hi havia molta gent, massa per poder veure alguna cosa semblant a teatre. No s’entén que moltes vegades per valorar l’èxit d’un esdeveniment s’ha d’encabir com més gent millor, com s’hi això fos garantia de res, en tot cas ha sortit airós el servei de propaganda i prou. Però això és una altra qüestió, i el que era d’agrair els primers anys en que algun racó es podia seure a una cadira, parlar amb calma i esperar el començament d’alguna obra, avui això és impensable.

Només baixar del cotxe és veu que això pinta malament, hi ha dormint en bancs i en alguna finca agrícola gent que se suposa que volia guanyar hores a la nit. A la nit ja estarien més frescos i l’endemà dormint la mona allà on els hi vingui de gust. Continuem la caminada cap al centre, a pocs metres de deixar el cotxe al mig de la vorera una colla tocant la guitarra, menjant i sobretot bevent, tot escampat per la vorera i els vianants han de baixar de la vorera i anar pel mig del carrer perquè aquesta colla puguin fer el seu àpat i seguint celebrant la seva festa particular.

D’espectacles de carrer interessant aquest any no n’he vist cap, i els espectacles de carrer almenys el del Pati era repetit, el mateix que l’any passat. La resta a l’hort del barceloní, el cul a terra, amb un sol de justícia, al costat quatre gossos, i al no agradar l’espectacle el públic després de tanta estona amb les parts baixes per terra, s’aixeca i organitza un cacau per poder sortir de tanta massificació.

Territori creatiu (I)

2010-09-17T16:36:00.014+02:00

Tàrrega http://ca.wikipedia.org/wiki/T%C3%A0rrega és una ciutat la qual moltes persones la tenim com a referència des d’infantesa. La capital de l’Urgell des de sempre és un nucli preferent dins les poques poblacions que hom pot tenir com a referent, i de tant en tant hi ha la necessitat d’anar a xafar els seus carrers. El parc de Sant Eloi gran i majestuós. Els dilluns el mercat setmanal escampat pels carrers cèntrics, els pagesos, i la gent de la comarca van a mercat i aprofiten de fer petar la xerrada amb els coneguts del poble del costat o velles amistats.

La plaça del Carme, popularment coneguda com el Pati, amb el monument als Països Catalans obra d’Andreu Alfaro. Els bancs repartits per tota la plaça on els plàtans gegants fan d’ombra a les acalorades converses i apaivaguen la calor forta que deixa l’alè sec els estius. On molts veïns de la comarca fan petar la xerrada o fent temps per anar a les botigues del carrer del Carme, la Plaça Major, carrer Major o Santa Anna, esperant l’autobús que farà el repartiment al poble corresponent. Els plàtans han sentit tota classe de converses, laments d’alguna malaltia, o la ràbia de sentir que el preu dels productes de la terra a l’hora de vendre-la al majorista no té preu, les granges que ja no és poden aguantar, costa més l’energia, el pinso i les vacunes que el que paga el gran comerciant, l’alegria d’un nou naixement, la victòria del Barça... Aquests plàtans si parlessin serien un pols important de la comarca de l’Urgell i dels contorns. Els pobles veïns de Tàrrega i la ciutat mateixa, hi ha el bon gust d’anar a comprar a la pastisseria tal, o haurem de passar per la ferreteria, i miraré unes sabates a la sabateria tal, abans de marxar al poble passarem per la llibreria o la farmàcia també.

Ai! si aquests plàtans parlessin i expliquessin el que han sentit, tot el xiu-xiu sobre la Fira del Teatre al carrer, del territori creatiu.

Des de fa 30 anys s’hi celebra la fira de teatre al carrer, Fira Tàrrega. Regularment he assistit des dels inicis fins avui a la Fira. L’any passat el 14 de setembre de 2009 va sortir en aquest bloc una nota de la fira, aquest any es vol donar un altre punt de vista, un altre caire.

Motivat per no haver vist cap espectacle que valia la pena, potser perquè Fira Tàrrega, com Tàrrega mateix sempre ha estat una cosa massa idíl·lica, o perquè els organitzadors de la Fira han caigut com els polítics en l’auto complaença, o potser aquest any els espectacles de carrer eren de baixa volada, o com deia algú molta fullaraca, o perquè hi ha moltes coses a millorar, o per tot una mica o tot plegat.

Compro or

2010-09-11T10:27:00.006+02:00

D’un temps cap aquí i amb la situació econòmica greu que ens toca, s’estan obrint unes botigues una mica estranyes, a poca distància d’una a l’altra s’obren les botigues o despatxos petits on el títol ja és força significatiu “Compro Or”.

El negoci que hi deu haver amb aquest nou invent, per obrir establiments, demanar els permisos i llicències corresponents, plànols, taxes, instal·lacions, extintors... Els pobres necessitats i degut a la greu situació que passen, deuen portar alguna joia en aquestes tendes on deuen pesar la mercaderia, la paguen al preu pactat, la deuen fondre i deuen vendre lingots d’or com aquell que pugui col·leccionar segells o xapes de cava.

Fa anys s’obrien com bolets restaurants xinesos, era una moda i tothom havia d’anar a menjar aquells àpats tan fastigosos. Basars xinesos o les botigues de lloguer de pel·lícules de vídeo. Fa uns anys hi havia força botigues de lloguer de pelis de vídeo amb empleats, prestatgeries carregades de tot tipus de gènere, on s’hi podia remenar i triar. Senyal que hi havia un mercat, necessitat és una altra cosa. Dissabte sobretot, però la resta de setmana també feien negoci.

Pollastres a l’ast n’hi havia per donar i per vendre.

I el que no fa gaires anys, era una necessitat, a cada pas n’hi havia, era la febre d’or i si no n’hi havia semblava com si no hi hagués progrés, pobres de nosaltres. Grans cartells, il·luminació a dojo, ofertes, gangues, duros a quatre pessetes, era el futur, ara tocava immobiliària. En aquestes oficines hi treballava, per dir alguna cosa, gent que havien fet qualsevol cosa, venedors de mobles, de neveres o de radiocassets, però ara tocava el negoci de d’immobiliària. Comissions exagerades, taxacions més altes del preu real, les entitats bancàries donaven tot el que és demanava i més, i ara i aquí tenim la gran empastifada.

Aquests que van anant canviant de tenda deuen pensar que com tot a la vida els negocis també és mouen, el que passa que uns sembla que només estan pensats i/o fets a mida d’aprofitats.

Bous

2010-09-02T16:38:00.013+02:00

S’ha parlat, escrit i debatut amb molta energia sobre els bous, i bàsicament des de la prohibició de les curses de braus. En un grup no massa extens hi ha diversitat d’opinions i la conversa pot arribar a pujar de to i tot.

Aquest debat és una mica pervers i costa entendre la postura de l’altre, sembla com el que diu un conegut, “sóc de l’equip de futbol des de petit i encara que reconec que fan pitjor futbol que el teu equip, serà el meu equip fins el dia del judici final”.

A les Terres de l’Ebre està molt arrelada la festa dels bous, no hi ha festa major com cal si no hi ha bous. Els 10 o 12 dies que pot durar la festa major els bous són l’eix principal de la festa, i tot el que això comporta. La preparació dies abans de la festa Major de carretes, taulons, cadires i sofàs vells, escales...tot per a muntar la plaça de bous. A partir de mitja tarda quan surten a la plaça els bous més petits escanyolits, la plaça va omplint-se lentament a mesura que van sortint els bous més grossos. Els joves del poble és tiren a la plaça a corre davant l’animal. Com més avança la tarda van entrant les famílies, amics i invitats, cada grup es va col·locant a la seva “llotja”, carregats de neveres, bosses a caramull de menjar i begudes.

El que és tot una festa i força inofensiva mentre sigui dins del cercle de la plaça i només intervinguin els joves que corren davant del bou. Ara no cal dir que el que és una salvatjada ho és a les Terres de l’Ebre, a Miramar o a Forès, és una salvatjada. I quan al bou cau a l’aigua i l’han d’anar a “pescar” amb una barca i amarrant-los per les banyes, segur que l’animal beu uns quants litres d’aigua salada, o el bou capllaçat, estirant-lo amb cordes ara cap aquí, ara cap allà, i alguna estirada perquè no s’embali massa. No cal dir el bou embolat, on a les banyes a poca distància del cervell se li col·loquen dues boles de foc, generalment amb boles de quitrà on l’animal està com embogit, i no és d’estranyar.

Festa i tradició han de confluir en no torturar ni maltractar el bou. Avui encara hi ha distància, però en un clima civilitzat i raonat s’ha de trobar el camí correcte de festa i tradició sí, i de respecte i no agressió a l’animal també. Aquest és el dilema.

“Sanfermines”

2010-07-20T22:48:00.022+02:00

Fa uns dies han acabat les festes de “San Fermín”. Unes festes que omplen els carrers i places de Pamplona - Iruñea de tota classe de ciutadans de Pamplona, del País Basc, d’Euskal Herria per ells, i turistes de tot arreu. Alguns hi van pels bous, molts per l’ambient, d’altres per omplir-se fins a les orelles de “calimotxo”. http://ca.wikipedia.org/wiki/Calimotxo L’ambient és impressionant, tot el dia de tots els dies que dura la festa, els habitants de la localitat llueixen amb orgull, el cap ben alt i treient pit la indumentària de la festa. http://ca.wikipedia.org/wiki/Sanfermines

Sorprèn a primer cop d’ull, tot i haver deixat el cotxe a la quinta forca del centre de la ciutat. Només arribar ja és veuen per tot arreu riuades de gent uniformada. És igual edat o situació social, això no compta, el jubilat, funcionari, l’empleat, la fruitera, la cafetera...tothom llueix el mocador vermell al coll, camisa i pantalons blancs amb la faixa vermella. Coi de tant en tant algun grup que parla català, algun amb l’accent occidental. Bandes de música, colles disfrutant de la festa, parelles escapades del tràfic diari, tothom viu i respira festa pels quatre costats.

El “calimotxo” fa estralls i com més avança el dia més s’endinsa, la gent ja va anant caient. De bon matí veus que tothom aguanta de peu. Els parcs amb la gespa és un bon lloc d’acampada per dormir la mona. Als carrers i places més cèntriques els peus et queden enganxats a terra, com si hi hagués xiclets al terra, hi ha com una capa uniforme, deu ser de begudes i d’alguna altra expulsió de líquid pres en excés.

A la terrassa del Cafè Iruña, obligada parada a tothom que passi per Pamplona. Hi ha una colla de xics ben reforçats i van anant engolint la cervesa litres i més litres, porten tots una samarreta en castellà que hi diu “Els gal·lesos no som anglesos” http://ca.wikipedia.org/wiki/Gal.les

Sorprèn l’amabilitat de la gent, malgrat els dies de treball, soroll, poques hores de dormir, la bona harmonia, serenor i bonhomia de tothom. En una cafeteria al centre de Pamplona al mig del dia, ens disposem a fer un mos. A l’hora de demanar alguna cosa per dinar, al veure que hi havia canalla i a més un menjar especial, la mestressa o l’encarregada, és igual, amb un to alegre i volent dir, aquí mano jo, diu: primer són la canalla, els grans poden esperar!. Prepara el menjar especial, el porta, i ara ja podeu demanar els grans!!.

A part de l’amabilitat a qualsevol lloc dels País Basc, Euskal Herria per ells, et sents una mica com a casa. Quan surts fora de casa, moltes vegades, et miren com un extraterrestre. Un exemple a Olite, Erriberri en basc, una població d’obligada parada, per visitar el seu castell, el museu del vi....Una dona gran, viva, acompanyada del seu caminador, només al baixar del cotxe pregunta: “Vostès són catalans, no seran pas de Reus? Li dic, el meu amic que s’ha avançat una mica, sí que ho és. M’estimo molt els catalans jo, vaig servir durant 17 anys a la casa del senyor Antoni Pedrol Rius.....degà dels advocats d’Espanya durant molts anys. http://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Pedrol_Rius

La franquesa, la gent oberta, amable i sense cap prejudici quan ets ciutadà del món, i que parles català, al contrari, com si fóssim alguna cosa més que amics, i ja està bé. En d’altres llocs hi ha una mirada com si algú tingués la pesta o d’altres perdonessin la vida. Uns dies fora del país va força bé, veus el pa que si dóna i s’analitza millor la situació referent al teu país a kilòmetres de distància.

Patiments d’estiu

2010-07-04T11:46:00.016+02:00

Els estius són per patir especialment per la calor. Aquella sensació de que et falta aire, suat dia i nit, els aires condicionats gasten males passades, les empentes i embotiments si vas algun dia a la platja. Si fas algun viatge, maletes i roba com si s’anés al mercat a vendre per la temporada d’estiu i hivern, no saps el temps que et pots trobar, si et poses al cordó de la pinya d'un castell, ....i així podríem continuar fins a cansar-nos i tot.

Aquest estiu el patiment pot ser molt més dolorós que altres anys. Els que no ens agrada massa el futbol, tot i reconèixer que algun any com quan jugava la “Taronja mecànica” també m’hi havia enganxat. Aquest any no he vist més de mitja hora sumant tots els partits, i encara en sobren.

A part del futbol, molt a part, és tota la parafernàlia aquesta del nacionalisme-espanyol- futboler-excloent, i és igual tendències, a veure qui la té més grossa, o qui la diu més grossa, la qual cosa fa molt poca gràcia. Cadenes de televisió, totes i a totes hores, totes les ràdios, diaris, revistes, només és parla de la “roja” des del primer dia ja els situen a la final. Comentaris que n’hi ha per sucar-hi pa. Si veiessin a l’inrevés alguna cosa que se li assemblés, ens titllarien de xenòfobs, ja és posen nerviosos per algun partit de costellada amistós de tant en tant. Sis plau que els eliminin d’una vegada o això no ho aguantarem.

Bombardegen per terra, mar i aire, banderes “rojigualdas” amb toros o sense, amb aguilot o sense, fan molta por!! Fa pocs dies passejant per una població del Delta de l’ Ebre, un dia d’aquests que jugava un partit la selecció, alguna bandera, masses, una xica amb les galtes pintades de vermell i groc, sort que no són nacionalistes, quina por quan ho siguin!!

En un bar del Delta, entro a buscar uns refrescs, ple de pòsters amb jugadors del Barça, em giro i m’espanto, una bandera espanyola al damunt d’un altre pòster. Li dic al propietari, vols dir que no sobra alguna cosa aquí? contesta, una penya que venen a veure tots els partit de la selecció, a veure si els eliminen avui!! Al damunt de la bandera i amb rotulador una altra inscripció que fa por: Arriba España!! i un aguilot pintat. Això és futbol? No deien que allò de “Més que un club” és fer política. Què és això?

Ja he posat més d'una vegada, veient aquest panorama, millor anar a caminar a escamapar la boira pels Comalats.

Marxa de la Llibertat. Estiu 76 (i III)

2010-06-24T08:16:00.027+02:00

Pocs assistents van arribar a Poblet, els de Valls van trobar-se a la Plaça dels Quarters, molt d’hora a primera hora del matí, les carreteres de la Conca de Barberà estaven totalment preses per la Guàrdia Civil i la Policia Armada, jeeps per tot arreu, carreteres, camins, pobles conquerits amb metralleta en ma. Abans de les 10 del matí ja no va poder entrar ningú a Poblet. Els més matiners, i després de passar diferents controls, alguns vam poder entrar a Poblet. Abans d’entrar al monestir, el cor jove bategava més de pressa que de costum, innocents i inconscients del moment, una colla ben nombrosa, encara no sé si eren socials, de la secreta, grisos o infiltrats del règim, o tots alhora, la qual cosa donava un plus de cangueli més gran, et pujava una suor freda per l’espinada....

Una volta a dins del monestir, assaborint a fons aquelles emocions. Després dels discursos de rigor al final de l’acte agafats de les mans és va cantar la cançó de Lluís Llach “Cal que neixin flors a cada instant” http://www.youtube.com/watch?v=y6TlypU1NGA la pell de gallina encara s’hi posa només de pensar en la cloenda d’aquell acte històric i d’aquells marrecs aprenents d’inconformistes i de somniadors de truites que hi vam assistir.

Al no poder entrar molts marxaires a Poblet, és va improvisar una manifestació a Tarragona a primera hora de la tarda de la Rambla al Balcó del Mediterrani. Aquí continuava la diada, on els adolescents a part de joves amb les melenes i grenyes de l’època i de l’edat, carregats de testosterona, la sang bullia en tots els sentits, ens desplaçàvem d’una localitat a una altra, amb algun 2 CV. Per l’edat evidentment fèiem de paquet, i quan t’hi portava alguna xica més gran, quina passada!! aquí si que érem els reis del mambo, aprenents de “progre” i si al damunt et queia algun petó o alguna cosa semblant..., i al damunt de fora de la teva localitat, podia ser tot més idíl·lic, buaua!! allò ja era el paradís terrenal, el món als teus peus!

Això de l’assistència a les primeres manifestacions, on aquesta de la Rambla de Tarragona en particular va durar ben poca estona, al cap de poc van aparèixer jeeps de grisos, policia armada i tota la patuleia amb les corralines ben preparades, impedint que la gent és manifestés de forma pacifica i no violenta. Aquells dies plens d’emocions i de somnis encara no s’havia acabat de tenir sobresalts, sort que ben a prop hi havia un cinema, hi havia gent fent cua. Abans de rebre algun cop de porra i malgrat els pocs anys hom es va escudar a la cua del cinema.

Aquells marrecs adolescents que van desvirgar-nos aquell estiu del 76, en el bon sentit políticament correcte de l’expressió de la paraula, de que varem descobrir una altra realitat, una altra forma de lluita, plens d’esperances, il·lusions i somnis de voler canviar el món. El dia abans a Sant Boi s’hi va aplegar la gran manifestació històrica de les 100.000 persones, d’una altra manera a Poblet també va fer-se història.

Si després de més de trenta anys algú ens hagués dit que estem a on estem, no ens ho haguéssim pas cregut de cap manera. Potser ens hauríem preguntat, val la pena tenir tanta il·lusió? o en quin punt estem després de 34 anys de la Marxa de la Llibertat? Al començar el camí del lema Poble català posa’t a caminar de l’estiu de l’any 1976 estem molt lluny d’on volíem anar a l’inici de la Marxa de la Llibertat, per no dir estancats al començament del camí.

Marxa de la Llibertat - Estiu 76 (II)

2010-06-18T22:36:00.016+02:00

A la nit dels dies previs al pas de la “Marxa de la Llibertat” es preparaven cartells, trossos de senyera amb l’anagrama de les quatre barres i el peu, el distintiu de la Marxa de la Llibertat, s’hi posava una agulla imperdible i és venia a un preu simbòlic per treure fonts per la Marxa. Un dia a la nit a l’hora d’encolar els cartells a la paret, la Guàrdia Civil va detenir a una colla de marxaires, van haver de passar la nit a la caserna. L’endemà un regidor de l’ajuntament no massa fidel al règim franquista va fer d’intermediari per l’alliberament dels detinguts.

L’ambient que és respirava era d’olla a pressió constant, sense tenir mitjans de comunicació, ni cap altre altaveu de grans masses, només el boca orella i algun cartell, el Pati de Valls el dia de l’arribada de la Marxa de la Llibertat, era ple de gom a gom. La Guàrdia Civil devia quedar astorada i va tenir el seu respecte per tanta munió de gent arrossegada per la Marxa, algun mitjà de l’època parlava de més de 2000 persones, avui amb tot el poder de convocatòria i tants mitjans de comunicació, quatre gats mal comptats s’hi sumarien.

Després dels discursos de rigor i amb l’ai al cor tota l’estona, a l’antic cinema a la teulada és va despenjar una gran pancarta, referida a la Marxa. Qui va col·locar aquesta gran pancarta era un jove vallenc de família humil i d’immigrants, en Paco Pérez Cobler, un petit record als que s’hi van jugar la pell amb totes les conseqüències, alhora demostra que quan és l’hora de la veritat i quan hi ha unitat, aquí no hi ha procedència que valgui, aquí hi ha un poble que lluita a fons per la seva llibertat.

Al quedar descol·locats els de la Guàrdia Civil, l’organització va preguntar si per acomiadar l’acte és cantava els Segadors, evidentment i a una sola veu és va cantar i amb tanta gernació no van atrevir-se a actuar les forces de l’ordre. A continuació i de forma pacifica és va fer una manifestació des del Pati, carrer de la Cort i fins a la plaça del Blat, tot de forma pacífica.

Una de les feines fetes per la columna que va passar per Valls va ser netejar una font a la plaça del Carme, aquesta font abandonada des de feia anys, plena d’esbarzers, porqueria i inclús va sortir una moto. Se li va posar el nom de “Font de la llibertat, estiu 76”

La finalitat de la Marxa de la Llibertat era passar pacíficament i festiva pels pobles i viles prèviament establerts i també arribar totes les columnes a Poblet el dia 12 de setembre de 1976, cosa no gents fàcil, pel camí quedaren detencions, cops de porra, molta gent fitxada, multes, vexacions...

Marxa de la Llibertat. Estiu 76 (I)

2010-06-12T15:44:00.013+02:00

Ara que falten pocs dies per l'arribada de l’estiu, un record a l’estiu de fa 34 anys. L’estiu de l’any 1976 va ser un estiu diferent, il•lusionant, engrescador, ple d’esperances i de somnis en molts aspectes. Feia pocs mesos havia mort el dictador, i els joves, molt joves, teníem ganes de canviar el món, tot era per fer i descobrir, faltava esponja per poder absorbir tanta informació i broc per engolir tanta desinformació oficial del règim, les dues anaven caient a bots i barrals i s’intentava destriar tanta tromba alhora. El boca orella funcionava a la perfecció, malgrat la por que hi havia en cada acció que és realitzava. La majoria no teníem cap mena de formació política ni res que se li assemblés, però al voltant hi havia gent una mica més gran amb ganes de canviar el món i al darrera pujàvem uns marrecs que volíem menjar-nos el món.

A Valls hi havia un grup important de joves i no tan joves, els quals ja portaven anys de lluita com a la resta del país, i s’anava engrandint com una taca d’oli amb la innocència de l’edat i de l’època. L’estiu del 76 era l’estiu del despertar col•lectiu de molts somnis, molts encara estan vius i pendents de ser conquerits, l’estiu va ser ple i intens de lluita per la llibertat.

S’anaven convocant assemblees i reunions prèvies a l’estiu del 76, als pins de la Xamora, al Cau....Ningú sabia ben be que era tota aquesta parafernàlia i moviment a l’entorn de la Marxa de la Llibertat. Feia mesos que s’havia constituït arreu del país un moviment no violent, pacifista a l’entorn de Lluís M. Xirinacs,
http://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Maria_Xirinacs_i_Damians
on és reivindicava la “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”, i el lema “Poble català, posa’t a caminar” es pretenia caminar pacíficament i festiva durant els mesos d’estiu per pobles i ciutats, conscienciant la població de la reivindicació de la llibertat dels Països Catalans.

S’havien anat formant diferents columnes i havien de recórrer el país, de Salses a Guardamar i de Fraga fins Maó, havien de fer-se actes i accions favorables a la gent de cada vila i comarca on s’hi passés. Evidentment les autoritats post franquistes van prohibir la “Marxa de la Llibertat”, el Ministerio de la Gobernación amb els inefables Manuel Fraga Iribarne primer i Rodolfo Martín Villa després, avui encara, i al cap de tants anys, remenant les cireres amb el cap ben alt. Quanta indecència.

30 anys de Tricicle

2010-05-24T22:59:00.013+02:00

Després de molts anys de no veure actuar a “Tricicle”, tornar-ho a fer, comprovar la gran solera, com el vi amb els anys millora, tot un luxe, Carles Sans, Paco Mir i Joan Gràcia. El seu mestratge, la vàlua, els èxits són ben presents en aquests 30 anys de trajectòria de bona feina, els gags són allò que l’espectador en poques paraules resta identificat en aquest humor surrealista.

Recordant els seu inicis, els primers anys al sortir de l’espectacle, tothom sortia amb una rialla d’aquí allà i pensant, quin fart de riure més sa d'aquests desconeguts i aquests tres arribaran lluny.

Tricicle aconsegueix reunir a l’entorn del seu darrer espectacle “Garrick” a joves de 6 anys a joves de més de 80, normalment lliurats en cos i ànima, i des del moment d’aparèixer a l’escenari fins a que et fan marxar, el públic agraeix el gran mestratge amb un gran somriure, i a voltes amb una riallada desenfrenada, gaudir de la festa i compartir Tricicle. Hi ha una gran complicitat entre el públic i els grans actors, on els gags més passats de voltes el públic s’hi pot sentir en més d’un identificat d’aquest humor absurd, com en tantes coses de la vida quotidiana i que ens passen dia sí i dia també. .

Diuen els del Tricicle a Garrick: “Els nens riuen una mitjana de 300 vegades al dia; els adults només 15” i “Riure’s de tot és propi de tontos, però no riure’s de res és d’estúpids”

En fi una bona obra i si és al teatre Fortuny de Reus, majestuós, on el públic entès va vibrar des d’abans de sortir a l’escenari, bona prova de la bona feina de Tricicle.

Per aquests 30 anys de riure amb elegància i fonament, per molts anys!!

Institucionalització

2010-05-13T23:01:00.018+02:00

Aquesta paraula no és fa servir massa actualment, fa uns anys tot era institucionalització, ara ja no cal fer-la servir, ja ho està tot institucionalitzat.

Això ve a tomb per una caminada feta el diumenge. Una caminada popular organitzada per l’ajuntament, 496 persones van fer-la. Hi havia excursionistes, és un dir, amb el gos que el treien a passejar, i n’hi havien que anaven preparats per fer el triple de quilòmetres dels realitzats.

No sóc gents partidari de la massificació de res, i evidentment tampoc de tanta ramada de persones. Les caminades en petit comitè van molt millor i moltes inclús sol. Amb tanta gent hi havia col·lapse en força punts del recorregut, el qual va ser d’uns 10 quilòmetres. Si que de tant en tant vas parlant amb un que fa temps que no has vist, ara et saluda una altra persona, l’altre et dona un copet a l’espatlla....

La sortida força interessant, el recorregut, el paisatge, digne de fer-se amb més pausa i tranquil·litat, gaudir de la natura sempre està be, observar com l’autovia va destrossant un altre tros de paisatge, et fa recargolar-ho tot. És complicat trobar un equilibri, massa.

Tot i que s’ha institucionalitzat a tort i a dret a tot arreu, ara toca organitzar caminades multitudinàries, i com he dit no en sóc massa partidari, tot i que de tant en tant s’ha d’anar provant-ho tot. En cas contrari tampoc pots opinar de viva veu si no hi has participat. Més que una excursió és més un bany de relacions públiques, on qui treu pit del gran nombre de participats, evidentment és qui ho ha organitzat.

Butlletes per a la inscripció, cotxes de la creu roja, parada del Consell Comarcal, wàters a mig camí, lliurament de coca, xocolata i una petita bossa, guies a cada cruïlla de camí...

Les administracions públiques fan de tot, allò de la institucionalització, i la societat civil, on és? Existeix?

Consulta popular

2010-04-26T22:37:00.014+02:00

Inicialment no motivava massa això de les consultes populars sobre la independència, veia elements no del tot clars, la consulta que aspirava anar a votar era ”Vols la independència dels Països Catalans?” com a Berga, i amb un bon resultat per la capital del Bergadà. http://www.avui.cat/cat/notices/2009/12/berga_el_referendum_per_la_nacio_completa_81100.php Si s’ha de fer, fem-la ben grossa, pensava i fora eufemismes d’una vegada.

Aquesta opinió va fer-la canviar un vell amic, en Vicent Partal un defensor acèrrim de les consultes i lluitador incansable de la llibertat dels Països Catalans i no d’ara, sinó de fa molts anys. El director de VilaWeb a la presentació de VilaWeb Valls va posar exemples clars d’on havia vist possible la independència de països bàltics com a corresponsal de premsa. Per això, potser sí, més val això que res, després ja discutirem més coses.

El dissabte dia 24 d’abril a Reus a la Plaça Mercadal a hora punta de la tarda, on les botigues treuen fum, la parada del Reus Decideix, estava més aviat ensopida, poca assistència, tot i la bona posició estratègica de la parada, però poca gent, malgrat l’hora bona de la concurrència. A Valls el dia de Sant Jordi i el dia de la consulta s’hi respirava eufòria pels quatre costats. Els joves en tenen ganes, a veure si ho aconseguim ben aviat!!

Tot i que tard, vaig apuntar-me a col·laborar en el que fes falta els darrers dies de campanya, i va tocar-me de tancar la campanya amb el Tot Terreny 4 x 4 de la publicitat, tot un honor i un privilegi passejar-me per tots els racons i raconets de la ciutat, pentinant poc a poc carrers i barris.

Molts xiquets i xiquetes al sentir per la megafonia el toc estrident de la gralla, sortien i corrien a rebre el vehicle de la campanya per la independència, molts amb el puny tancat o amb el signe de la victòria i una rialla còmplice d’orella a orella, també volien participar, els ulls brillaven. Que la propera sigui de veritat i pugueu votar i aconseguir-ho tots plegats.

En aquest enllaç hi ha totes les dades: http://www.avui.cat/cat/referendums-llistat-dades.php

Immundícia

2010-04-10T17:26:00.030+02:00

Per setmana santa hi han contradiccions que et fan meditar, normalment el cap et barrina tot l'any per com aquesta societat podria ser una mica més justa, i en aquest període de l'any molt més. Hi ha massa coses que no s’entenen, ep!! si s’entenen ho expliquin sis plau, però fins avui no s’hi ha trobat l'entrellat.

A una ciutat del Camp, això de les processons s’havien arxivat, abandonat, van deixar-se de fer per falta de clientela, i va estar sense aquesta cercavila més de vint anys. Resulta que l’any 2003 hi deu haver hagut una nova necessitat de sortir a desfilar pel carrer(?). Una cosa que ja estava morta, va caure pel seu propi pes, resulta que s’ha tornat a reinventar, ara amb més força que mai. Les vestes, timbals, armats, encaputxats, ai quina por!! confraries, gremis, germandats i altres males herbes. Molts més valdria que és quedessin a casa, per haver-se de tapar la cara, i els altres treient pit, ben lluents amb un gran ciri i seguint el camí de la cercavila, ah, s’hi passegen ben cofois.

Quina remenada de budells, al damunt volen ressuscitar un mort, convertint aquest espectacle de la processó, en un carnaval, ep!! pel que diuen, no hi he anat a veure-ho mai des de la represa.

Uns que van molt més avançats de tot això, ai quina gràcia! és aquella patxanga o xarlotada, no sé com dir-ho, que fan a Andalusia, gent tirant-se damunt d’unes imatges de fusta, enjoiades, túniques, tirant-li floretes, de les dues maneres. En fi un altre excés.

I la última i que més m’ha remenat els budells, és tota aquesta tropa que s’omplen la boca, el coll, les mans de rosaris, creus, bíblies, i tota la col·lecció aquesta i resulta que des de fa segles hi ha molts dirigents d’aquesta tropa que són uns pedòfils i han practicat la pederàstia fins a la sacietat, amb total impunitat i a més amagant-ho, que per això ja tenen la capacitat immensa, molta força, mitjans, una xarxa ben trenada per tot el món...per cert, molt poderoses, a més de la benedicció divina. Al damunt si és descobreix que un d’aquests dirigents ha abusat sexualment de més de 200 xiquets sordmuts, això ja no fa remenar els budells, això ja no té nom. És una barrabassada i que al damunt ho amaguin.

Sort d'alguns mitjans de comunicació que intenten explicar una mica aquesta situació, darrerament els hi cauen per tots costats, ara ells a la seva. Titular d El Punt 3-4-2010, Benet XVI evita parlar dels abusos en l’església i torna a condemnar l’avortament. Això sí que és important.

Veient aquest panorama, de tant en tant me’n vaig a la terra promesa, a evadir tanta immundícia que ens rodeja, la darrera una passejada des de Passanant, La Pobla de Ferran i fins a les portes de Guimerà, la natura en el seu grau superlatiu, caminant, mirant els Pirineus nevats, l’Urgell de guia, rodejat de verd. Quina suada més a gust, sort i gràcies d’aquest paradís i d'aquests moments. Això és tocar el cel.

L'escapada

2010-04-04T10:04:00.024+02:00

A Andorra és un d’aquells indrets que hi ha necessitat d’anar-hi algun cop a l’any, i des de sempre. Andorra molta gent l’avorreix per tanta massificació de comerços, bullici de bosses, gent i empentes. Tot el contrari, Andorra http://www.andorralavella.ad/ em dóna calma, molta tranquil•litat, saber que és l’únic estat que ens pot envair i que haurem de parlar la seva llengua, m’atrau força. Això potser només passa els que no tenim remei, els que pensem que si no ens envaeixen els andorrans, no solucionarem el problema casolà.
Tot i que cada vegada hi ha més dependents més mal educats, com si fossin a un estat que coneixem massa, no t’entenen si els parles en la llengua d’Andorra i els hi has de traduir a la llengua germana del país veí d’Andorra.

Anar-hi abans de la massificació de la setmana santa, és gratificant. Poca gent, el riu La Valira està immens, esplendorós, i a la nit el brogit, la corrent de l’aigua baixant de les muntanyes amb força, aquesta riuada sentint-la en una passejada de nit, on abans de les 11 de la nit ja no hi ha ningú pels carrers, tret d’algun turista. Les botigues, els carrers buits, sentint aquest fort brogit del riu, els comerços tots il•luminats i sense ningú. De tant en tant passen a recollir les deixalles que han deixat ben apilades en bosses a la vorera...

És al•lucinant poder passejar per Andorra, sol, una nit calmada i sense gents de fred. Hi ha moments que s’haurien de poder guardar en un flascó i quan turmenta l’estrès, poder destapar-lo i agafar les vitamines guardades.

L’endemà, després d’haver anat a xafar neu, veure les muntanyes i com als cims encara hi ha bon gruix de neu, toca anar a donar un tomb per botigues.

Al fer-se gran, no sé si et tornes sibarita o torracollons, o les dues coses alhora, però entro a Cava Benito www.cavabenitowhisky.com a buscar un whisky, de fet no agafo el que portava la idea de comprar, per allò d’un tast d’una promoció d’un whisky, és desmarxava el pressupost multiplicat per tres, però volia fer la comprovació a Andorra per si no picava tant fort, com deu picar en altres indrets.
Remeno, demano consell i compro un whisky aconsellat pel botiguer. M’entres remeno sento una conversa que em crida l’atenció, un client de la cava expressa el seu malestar amb els responsables del diari Avui, que si no ens han tingut mai per res, que aquests que ho porten de La Vanguardia van a la seva....al pagar parlo amb l’amo i el calmo, li dic tranquil, el diari ja ha canviat de mans, ara ho porta l’empresa d’El Punt, han fet participacions, i em comenta com en els inicis del diari, i sembla que a curt o mitjà termini s’ha de notar la diferència. La cara de satisfacció va canviar amb un no res, comenta, vaig a explicar-ho immediatament al meu company, segur que s’alegrarà d’aquesta gran notícia. El seu amic seguia assegut llegint el diari Avui i fent el seu tast....

Línea 902? No, gràcies!

2010-03-27T22:44:00.013+01:00

Els que hem de telefonar sovint algun número de telèfon 902 i als 901, veiem com les companyies ens aixequen la camisa, ja no ve d’un pam.

Gas Natural, Endesa, Telefonica, La Caixa, entitats asseguradores, financeres, ei, no s’ho perdeu i molts departaments i organismes públics també, cases de programes informàtics tenen un 902, diuen per donar una millor atenció al client, estan de broma oi? Ja podem començar a riure.

Avui, moltes persones tenen línia ADSL el que vol dir que les telefonades d’àmbit estatal són gratuïtes, o això et fan creure, i amb la quota que et cobren al mes ja poden estar cobrades. Les grans multinacionals, trusts, grans companyies i especuladors de torn, volen treure’n més suc encara, no en tenen prou d’haver exprimit al pobre usuari, ara fent-li pagar un suplement per telefonar a aquestes línies, els propietaris d’aquestes línies cobren una part de d’aquest cost. Oh, i que us pensàveu on era el negoci?

Quan telefones a alguna d’aquestes grans companyies de subministrament et poden tenir pel cap baix mitja hora, et passen a quatre o cinc operadores, normalment costa entendre’t, normalment parlen el seu espanyol tancat, envers un pobre i macarrònic catanyol mires de sortir-ne dignament, de tot plegat pot sortir una barreja allargant encara més la conversa, però coi, pagues tu.

La sort que a Internet hi ha de tot, alguns ho descobreixen massa tard, però la gent es va espavilant, avui un amic i una companya de feina han passat una adreça on et diu l’equivalència d’un 901 o 902 a un número fix, el que vol dir que la telefonada et surt gratuïtament. El cost d’aquestes telefonades, segons Telefonica és: 901 = 3 cèntims el minut i 4 cèntims trucada, i el 902 = 6 cèntims el minut i 8 cèntims per trucada, si anem a sumant les telefonades diàries que hi ha, quina estafa per la majoria i quin benefici complementari més bo per ells, oi?

Per evitar-ho, s’ha d’entrar a aquesta pàgina: http://wiki.nomasnumeros900.com i fa l’equivalència a número fix i del 901 o 902.

En una aproximació rapida comprovant factures mensuals d’una empresa petita s’ha comprovat un cost aproximat de 8 a 10 € mensuals, quants milions a l’any ha de tenir aquest cost?

Quan veus aquestes injustícies, vas a escampar la boira, a caminar una estona a veure si es troben alguns espàrrecs per fer una truiteta, seure, fer un glop d’aigua, gaudir de la primavera i del bosc, que dit sigui de pas, està imponent. Ei, de moment sense haver de demanar permís, ni telefonar a un 902, quin goig, no?